Josep Muntañola
01/06/2013

Per fi un debat públic sobre arquitectura i educació

3 min

El dia 7 de maig, Jordi Badia firmava en aquestes pàgines l'article L'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a debat . Felicito el diari ARA per haver encetat un debat que era necessari des de fa 25 anys. La profunda crisi en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona ha estat l'espurna del que podria ser un diàleg útil i democràtic.

La professió de l'arquitectura pateix una crisi a tots els nivells, no només econòmic, i la Universitat Politècnica, no cal dir-ho, té un problema enorme de finançament. Sobretot, però, existeix una manca d'acord entre el món professional i el món docent sobre quin professorat i quin tipus d'ensenyament cal implantar. Ni tot professional de "reconegut prestigi" és un bon professor, ni un professional sense obra hauria de poder ser de cap de les maneres un docent estable. No tothom està d'acord a reivindicar un punt de trobada que l'autor d'aquest text sempre ha defensat: es tracta de reconèixer i valorar els bons professors que són arquitectes i que estimen la universitat, potser amb poca obra feta però de reconegut prestigi nacional i internacional, amb premis FAD, per exemple. Hauríem de valorar positivament aquests casos, perquè en l'ensenyament de l'arquitectura és més important la qualitat que no pas la quantitat.

Aquest diàleg que ara s'inicia és essencial per tal de mantenir la il·lusió en les escoles d'arquitectura catalanes i espanyoles. Cal tenir present que fa cinquanta anys només existien dues grans escoles a Espanya i que ara, amb una situació social i política molt diferent, n'existeixen més de quaranta. El procés de globalització ens obliga a canviar tot el plantejament de l'ensenyament superior. La temptació nostàlgica de mirar cap a un passat idíl·lic, tot afirmant que ara estem en moments de pèrdua de la qualitat estètica, cultural i social, no em sembla una postura vàlida. La universitat és un espai per promoure un pensament crític sobre la professió i no pot limitar-se a assistir passivament a l'espectacle, com si no fos una institució coresponsable del que està passant. Tots sabem que el món professional de la construcció ha estat el gran protagonista de la bombolla immobiliària, i que no ha estat precisament un paradís cultural per aprendre'n ni un exemple de democràcia participativa. Els i les arquitectes no ens podem considerar víctimes d'aquest aspecte particular de la crisi econòmica, ja que hi hem participat activament. Mentre hi havia prou feina per a un elevadíssim nombre d'arquitectes se sentien molt poques veus crítiques entre aquest col·lectiu. Per tant, decidir el currículum i el model docent de l'ETSAB exclusivament en funció de la valoració que el món professional fa de la universitat és una opció paradoxal i, en tot cas, immobilista i poc innovadora.

La necessària revolució dialògica entre arquitectura i educació no afecta només el camp universitari, sinó que implica tota la comunitat educativa, els infants i tota la societat, com a forces que han de formar part dels processos de planificació urbanística. Tant en educació com en participació queda molt per fer en relació a altres països europeus. Al nostre país l'arquitectura i l'urbanisme es consideren, ja en l'etapa de socialització infantil, com una professió masculina de tècnics , allunyada del camp docent. Curiosament, si bé les matemàtiques i la literatura es consideren responsabilitat dels educadors, no s'inclou en el currículum la formació d'una capacitat crítica per tal de reconèixer i redreçar els desastres que sovintegen en els nostres municipis, fruit de decisions arquitectòniques equivocades. En aquest aspecte regna la llei del silenci.

Cal tornar a fundar les escoles públiques d'arquitectura de Catalunya, i aquesta reestructuració s'ha de fer amb polítiques de col·laboració entre la universitat i la professió i amb les forces socials i polítiques de tot tipus i colors, i amb la participació dels i les estudiants que seran futurs arquitectes. Però els mites i les utopies són del futur, mai del passat. A més, i no vull oblidar-ho, les escoles d'arquitectura són un espai de llibertat, i cal preservar la pacífica convivència de professors amb sensibilitats molt diverses sense fomentar la confrontació amb tàctiques poc democràtiques, com les de poca transparència en les decisions, excessiva burocràcia o caciquisme.

Està en joc el prestigi i la qualitat humana de la nostra arquitectura: no és, doncs, el moment d'adormir-se o de mirar enrere. Agunes escoles d'arquitectura han passat per processos similars i hi han sortit guanyant, però d'altres han desaparegut. Estic pensant en els casos de la Facultat d'Arquitectura Pública de Lisboa, a Portugal, o la de Tessalònica, a Grècia, on l'enfrontament entre la professió i la universitat no han tingut un bon final. Intentem evitar-ho a Catalunya.

stats