Després d'haver patit el vandalisme d'esprai a la intervenció d'Elies Torres al baluard del Príncep, les pintades contra la gentrificació i la saturació turística sonen a art conceptual, i no ho són. Fa temps que les pintades perderen la flaire romàntica i, lluny de ser crits d'atenció i mostres de la rebel·lia dels nàufrags del sistema, només són símbols de brutor i de nul·la consciència ciutadana. Com a tals s'han de tractar, amb independència de si aporta contingut a un debat o si, simplement i com passa la majoria de vegades, és l'expressió estúpida d'un egòlatra compulsiu. Per molt que pugui entendre l'angoixa d'uns ciutadans convertits en atrezzo d'un parc temàtic, compartir la ràbia per la inexorable expulsió dels residents del centre de les ciutats turístiques i que exigeixi un debat rigorós sobre el model de ciutat que volem, on anam i quins errors aliens no s'han de repetir, no puc justificar que la protesta prengui aquesta forma grollera, que gens bé fa a la causa dels que pretenen avaluar quin és el punt d'equilibri convenient entre els interessos del mercat i els de la ciutadania. No hauria d'anar a més. I no hi hauria d'anar perquè qui ho ha fet no pot sentir més que el rebuig general per les seves formes i perquè les institucions haurien de perdre la por d'iniciar un debat que ara s'ha fet present mitjançant reflexions en els mitjans i porugues manifestacions d'alguns polítics. Esperar només pot servir per radicalitzar les posicions, i no crec que ens convingui.
