Contra l’individualisme
De tant citar aquella màxima de Margaret Thatcher que “la societat no existeix”, potser entr en contradicció. Una més. Però és important recordar que aquelles paraules no eren innocents: anunciaven un projecte polític, el del capitalisme neoliberal. El resultat el tenim en els barris industrials i ciutats empobrides tan ben retratades al cinema social britànic, però també arreu. El neoliberalisme ha evolucionat en els darrers anys, essent cada cop més ferotge amb els més dèbils, destruint les classes mitjanes, extraient recursos naturals com si no hi hagués un demà. L’economia ha tornat cada cop més finançaritzada i especulativa. I les democràcies, que li donaven una certa pàtina de civilitat, són cada cop més prescindibles.
Per explicar tot això no bastaria un llibre, i aquí em centraré en allò que té importància per la seva connexió amb el gir autoritari i feixistoide dels Estats -veurem què passa a França diumenge, però no som optimista-; en allò que els nous actors de l’extrema dreta anomenen la “batalla cultural”. Concretament, en diferents elements que hem anat naturalitzant i que sostenen el turbocapitalisme.
L'individualisme és al nucli dur de la ideologia dominant, i s’ha instal·lat fortament en el nostre imaginari i les nostres pràctiques socials: jo som important, els altres no importen. És la negació de l’ubuntu (jo som perquè tu també ets), de la nostra naturalesa social. Quan prioritzam l’individu (sovint, en nom d’una determinada concepció de llibertat), negam també el nostre caràcter de zoon politikon, d’animals polítics, i negam la polis, la comunitat. Tot allò col·lectiu se’n ressent.
La racionalitat capitalista és funcional en aquest individualisme (i viceversa). L’homo economicus, que actua bàsicament en funció d’una anàlisi de costos-beneficis per a cada cosa que fa, és un invent relativament recent. Si aquesta manera de pensar fos irrefutable, no hauríem surat com a espècie. I en contextos com el de la pandèmia, afortunadament la cooperació s’ha mostrat molt més efectiva que l’afany pels beneficis monetaris.
L'individualisme té múltiples expressions, i una de les més vistoses és el mite de l’emprenedor. Així es neutralitza qualsevol intent de lluitar contra la precarització laboral, que en pocs anys també hem naturalitzat. Ja no es tracta d’exigir una feina digna, sinó d’”emprendre”. Com si tenir una bona idea -i tu pel teu compte- fos garantia d’èxit. Emprenedors d’èxit són el germà d’Ayuso i els comissionistes de tot pelatge, gairebé sempre ben connectats. També hi ha emprenedors que esdevenen referents socials, com els youtubers residents a Andorra, als quals ja vaig dedicar un altre article fa uns mesos. L’evidència diu que més del 90% dels projectes emprenedors fracassen… O “aprenen”, d’acord. Però fa vint anys que en paral·lel a la nostra precarització, continuam apostant per més del mateix.
La cultura de l’esforç fa aigües per tots els costats. Ja no val allò que si estudies, arribaràs enfora. Les dades, novament, contradiuen aquesta afirmació. De fet, fins i tot es diagnostica la “sobrequalificació” dels joves… N’hi ha que estudien massa? Però els referents socials de l’èxit, ben poc que han estudiat… La cultura de l’esforç sembla no operar per als mandataris que la prediquen, incapaços d’esforçar-se a complir ni els objectius de desenvolupament sostenible ni de reducció d’emissions de CO2. Ni a afinar en la reducció de les desigualtats, ni a perfeccionar la democràcia… No s’esforcen prou, no.
L'autoajuda és una forma d’autoengany. El món està fotut, sí: les feines són precàries, les incerteses es multipliquen, és cada cop més difícil pensar un projecte de vida. Però com ens recorda Marian Donner al seu provocatiu Manifest contra l’autoajuda, no tot és tan senzill com creure que l’èxit i la felicitat son un elecció personal i que el problema és que no tu no t’ho acabes de creure. De la mateixa manera que les derivacions del fenomen (coaching, mindfulness…) no són altra cosa que eines per simular petits benestars enmig de grans malestars. I, tot i així, els manuals d’autoajuda continuaran ocupant un lloc preferent a les paradetes del Sant Jordi d’enguany, fixau-vos-hi.
El narcisisme és potser la cirereta del pastís. La societat de l’espectacle que tan bé va descriure Guy Debord ha guanyat cent cavalls de força quan les xarxes socials ens permeten exhibir públicament la nostra intimitat. Aquesta manera de ser part de l’espectacle ha vingut a substituir el fet de voler ser part de la societat, de la comunitat. Això ens genera un plaer immediat, una pulsió semblant a les pulsions sexuals freudianes, en aquest cas vinculades a necessitats creades. Però els likes i el postureo comprometen poc.
Aturem-nos, pensem, compartim. Repensem quin sentit tenen les coses que feim, que en feim moltes. I sí, el plaer és un dret, però també el podem tastar en comunió amb els altres. I de passda, reprendre el sentit de les nostres vides. Llegim. Gaudim. Passem un bon Sant Jordi.
David Abril és professor de la UIB
