OPINIÓ
Opinió 17/07/2020

Davant la crisi, enfortim la nostra resposta col·lectiva

4 min

Activista ecologista i portaveu del GOBAquests dies, la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores de Drets Humans ha llançat la campanya #AnteLaCrisis. Des d’IM-Defensores adverteixen que quan la covid va arribar a Mesoamèrica, les defensores ja feien front a les conseqüències d’una crisi estructural provocada per un model econòmic i polític d’herència colonial, que manté les seves regions sumides en la violència, el saqueig extractivista i en una profunda desigualtat que impacta les seves vides, els seus cossos i els seus territoris.

Aquí, al nord global, en unes illes aparentment privilegiades i des dels moviments socials organitzats, podríem afirmar gairebé el mateix. Quan va arribar la covid, els col·lectius i moviments socials ja feia temps que advertíem i intentàvem fer front a la crisi estructural provocada per un model econòmic capitalista, que té en el turisme la seva màxima expressió i que també respon a una lògica extractivista i que ha colonitzat territoris i vides, cosa que ha generat greus desigualtats i dependències que sotmeten per sostenir vides cada cop més precaritzades. Aquí també, i en general, aquest model ja tenia impactes greus sobre vides, cossos i territoris, i aquests impactes eren i són denunciats i evidenciats pel teixit associatiu que s’escampa per l’illa. Des dels col·lectius ecologistes, als feministes, a les organitzacions de treballadores, als moviments sindicals, a associacions de professionals, estudiants i ciutadans compromesos amb l’àmbit social. Des dels que treballen la cultura com a element integrador, a les entitas que treballen la cooperació per a la tranformació social, les que treballen les relacions nord-sud, les que lluiten contra els tractats de comerç internacional, les que defensen la sanitat pública i les pensions. Des de les que promouen l’agroecologia a les que cercen fórmules i posen en marxa iniciatives d’economia social i solidària i les que treballen amb col·lectius migrants. Cert és que, aquí, les defensores no arriscam la vida i molt sovint també aquesta defensa la feim des de posicions de ‘privilegi’ –salari, habitatge, cobertura sanitària i xarxa afectiva i familiar garantides–, la qual cosa, potser no en tots els casos però en molts, ens distancia de les lluites més vivencials i en primera persona de les defensores mesoamericanes. I per això, precisament, són un far constant de perspectiva, de coherència, d’exemple, d’aprenentatge col·lectiu, de perseverança, de convenciment, d’arrelament, de convicció i, sobretot, d’esperança.

A totes i a totes bandes, la covid ens ha trobat lluitant ja contra la crisi sistèmica i multidimensional en un món que agonitza per la lògica del capitalisme biocida. Però a elles els ha agafades organitzades, cohesionades, amb xarxes actives per reaccionar i generar, des de l’acció quotidiana, alternatives més enllà de les demandes i denúncies de les accions de les institucions i les forces de l’ordre. Elles ja no confien que l’Estat els resolgui les vides. Elles saben que només depenen d’elles i es tenen a elles. Elles són capaces de, al mateix temps que denuncien, mapejar abusos i alçar la veu contra aquells que fan servir la crisi sanitària com a excusa per incrementar la repressió, generar fórmules de vida, als barris, a les seves regions, per cuidar-se, per sostenir-se, per curar-se.

Elles han analitzat com impacta la crisi actual en la vida i la lluita de les defensores, elles han apostat per la Protecció Integral Feminista per transformar la crisi. Elles han optat per parlar de vida i per generar els espais i les alternatives de cura, d’assistència, de sosteniment, de salut i d’abastiment dins les seves pròpies comunitats i no només ‘al marge de’, sinó en molts casos, ‘malgrat’ l’acció de l’estat.

Aquí, des de les lluites socials, ens debatem entre les accions d’incidència damunt les polítiques que encara esperam que responguin als interessos de les persones i la necessitat d’actuar més enllà de per denunciar i a reacció, sinó per generar nosaltres, dins els nostres propis espais vitals, les alternatives que demanam. I aquí ens queda un llarg recorregut i aprenentatge. Ens cal revisar-nos des dels nostres privilegis, ens cal entendre la lluita com una cosa col·lectiva, ens cal generar una veu i força única com a comunitat i no com a moviments socials organitzats aïllats. Ens cal aprofitar l’experiència i sabers col·lectius de les diferents lluites i reivindicacions, aprenent de la diversitat i la intergeneracionalitat. Ens cal arribar als que no tenen capacitat d’organitzar-se al voltant d’una reivindicació que senten enfora de les seves necessitats vitals més immediates (pa, sostre i uns ingressos mínims garantits). Ens cal escoltar-los. Ens cal deixar un poc de banda els debats intel·lectuals per baixar a l’arena de la vida, al terreny de joc real, amb totes les cartes damunt la taula, entenent l’abast i dimensió real de tots els conflictes, de totes les realitats, reconeixent-les totes com a diferents expressions d’una mateixa lluita i sentint-les nostres. Això pretenem des de La Vida al Centre. En aquest procés estam. En un procés d’aprenentatge, de construcció d’un nou subjecte polític, potser, que actuï i reaccioni com un tot davant la crisi. Un procés, en definitiva, que pretén enfortir la nostra resposta col·lectiva. En això estam. I continuam.

stats