Dani Alves esnifant la gespa

Dani Alves, el que ha de redimir tots els boomers de la catalana terra en tant que futbolista veterà, ha fet un gest que em fa estimar-lo per sempre. Ha agafat un grapat de gespa del camp i l’ha ensumat.

L’olor de gespa és una de les coses que més emocionen, sorprenen, sobten quan vas per primer cop a un camp de futbol, perquè no te l’esperes. És una gespa acabada de tallar i acabada de regar, que fa una olor inconfusible, una olor que, per exemple, no he sentit mai en un camp de golf. Tot l’estadi està impregnat d’aquesta olor penetrant, que et pot recordar alguna colònia “herbal” i algun vi “massa verd”. Per sempre associes aquesta olor al bramul dels aficionats, a l’emoció que puguis sentir, al frankfurt boníssim que et menjaràs, als crits, a l'espectacle. És com quan entres a una botiga Oisho. Aquella olor dolcenca i neta et fa sentir, justament, ganes de tenir pijames de colors crus i peücs de pelfa, de seure en un sofà bonic i de trobar-te a tu mateixa bonica amb roba d’estar per casa. L’olor ho és tot. ¿Qui no recorda l’olor de maquineta de l’escola, la d’escudella del dia de Nadal, la de la caca dels bebès, la de gos mullat, la d’aquell vi que et van regalar, la de fregit, la de loció per a l’afaitat que es queda a l’ascensor?

Dani Alves, ensumant la gespa del camp del Barça, expressava les ganes de rock'nroll, la passió pel futbol, la il·lusió per tornar a casa, l’alegria per trepitjar de nou aquell terreny simbòlic. Dani Alves deia: “No us decebré”. Dani Alves, amb les seves xancletes, estava dient-nos com respecta Proust.