D’Ayuso i els més venuts
En el moment d’escriure aquest article, els organitzadors de Sant Jordi encara no han dit quins llibres són els guanyadors de la diada d’enguany. Sí, de fa bastant de temps ho diuen així: aquests títols, aquests autors són els guanyadors del Sant Jordi de l’any en qüestió. Ho diran d’aquí a una estona, com si vendre llibres –o escriure’ls només amb l’objectiu de vendre’ls– fos una competició. En tot cas, passa que els millors no solen partir entre els més ben posicionats de la cursa. Potser perquè la cosa va d’esprints, de carreres curtes i molt intenses, més que un conreu intensiu; tan intensiu, que sol deixar temporalment cremada la terra, cremats els que l’han llaurada i cremats per sempre els que se n’han alimentat sovint de manera abusiva.
Pocs dies abans de Sant Jordi, m’arriba un maletí de caixa dura, un luxe folrat de tela amb rivets de pell –o ho sembla– i tancadors de metall, com de coure. Una maleteta de viatge d’estil antic, com un cofre del tresor que transporta a dins la darrera novel·la de Maria Dueñas, Sira (editada pel gegant Planeta), i un dossier de premsa l’enquadernació del qual costa més que l’edició del llibre que vol promoure. Aquesta novel·la serà una de les guanyadores de Sant Jordi, vaig pensar només rebre el paquet. Almanco això és el que preveu l’editorial si inverteix tants de doblers en un enviament massiu de maletins amb llibre a dins, que no sap si mai no s’obriran. Més paquet que llibre, més promoció que literatura.
Llavors mir cap a Madrid. Veig la campanya de la líder popular, Isabel Díaz Ayuso, com una més de les operacions triomf que promou el sistema –polític, social, econòmic, cultural, mediàtic, el sistema en general. Ayuso és en política el mateix que el maletí de la novel·la de María Dueñas en literatura. És allò que et demanes: com pot ser que arrasi? Com pot ser que interessi? Com pot ser que se la creguin? Com pot ser que el nivell sigui aquest? Ayuso guanyarà, segurament, i María Dueñas també, segurament. Són la darrera sensació, com ho és C.Tangana, i d’aquesta darrera sensació viu una part significativa de la població, tan significativa com perquè hi hagi qui trobi sentit a invertir una doblerada, una estúpida doblerada en el seu triomf, encara que sempre és el triom de l’efímer. De tot això, res passa a la història.
Tot això, però, és el renou. El xum-xum que dèiem un temps. Perquè a la vegada que aquí, allà i sullà es fa molta renou, focs d’artifici que tant s’encenen aviat com aviat s’apaguen per sempre més; a la vegada que n’hi ha que s’inflen i es desinflen amb la mateixa facilitat, afortunadament també passen al món moltes coses més silencioses, entre les quals n’hi ha una proporció gens menyspreable que bé s’ho paga parar-hi atenció. Segurament, entre aquest gruix de literatura, música, cinema, economia o política més discreta, més sòlida, trobarem les obres i les persones de les quals encara es parlarà quan els que hem armat tot aquest sarau mediàtic ja no hi siguem ni per empegueir-nos-en.
