D’Annual a l’Afganistan
Annual. Vaig sentir aquest mot, per primer pic, quan era nin. Cada vespre d’estiu, ara fa anys, sentia atent parlar el meu padrí, després de sopar, de la seva joventut. Allà se’m va despertar el cuquet pel nostre passat. Era apassionant sentir com aquell tros d’història t’obria la seva vida. Et parlava de mil coses. Del seu viatge a Mèxic, de com arribaren a Mallorca els primers turistes o dels temps de la República. De la Guerra del Marroc també me'n va parlar, i com no, de la derrota d’Annual.
La història d’aquesta desfeta ve d’enrere. A principi del segle XX les elits espanyoles, ferides a l'orgull després de la pèrdua de Cuba, les Filipines i Puerto Rico, veien la necessitat d'apoderar-se d'una petita part del pastís colonial. El somni imperial hispà havia de continuar ben viu. Si més no, el colonialisme estava de moda. Eren els anys en què països com la Gran Bretanya, França i Alemanya es repartien el món amb escaire i cartabó a despatxos plens de senyorots i fum de cigars.
Al final, fruit de diverses caramboles, l’Estat aconseguí petits trossos de selva i desert: la Guinea Equatorial, el Sàhara Occidental i el Rif. En aquest darrer territori, bel·licós i pobre, de la grandària del País Valencià, s’establí un protectorat sota el regnat nominal del sultà del Marroc. En aquell moment Espanya era una potència de segon ordre, miserable, desigual i illetrada, incapaç de fer front amb garanties a l’aventura colonial que es presentava. L’exèrcit del moment era terriblement ineficient, la corrupció estava generalitzada i es nodria de quintos –joves que durant tres anys havien de fer la 'mili'. A més, el sistema era pervers: aquells que podien pagar 2.000 pessetes es deslliuraven d’anar a la guerra.
Per a més inri, el profit per a Espanya de l’explotació del Rif era escàs; només alguns oligarques, com el comte de Romanones, en feien negoci. Així, la crítica a l’ocupació no es va fer esperar per innecessària i costosa. Fins i tot figures com el general mallorquí Valerià Weyler –en aquell moment el militar de més prestigi de l’exèrcit– va arribar a afirmar que “a l’Àfrica estam tudant la camisa que necessitam a la Península”. No li faltava raó. El govern espanyol gastava el doble de doblers dels que ingressava al Protectorat.
Però que va passar a Annual? Des del 1909 s’estava produint l’ocupació, pas a pas, del territori rifeny. El general Silvestre, cap de la comandància de Melilla en aquells anys, havia arribat a pacificar bona part de la regió oriental del Protectorat. El seu objectiu era arribar a la badia d’Alhucemas, al cor del Rif, on les principals tribus rebels es feien fortes liderades pel cabdill Abd-el-Krim, antic aliat dels espanyols. Quan les columnes de reclutes varen creuar el riu Amerkan, les harkas rifenyes varen atacar per defensar-se de l’ocupant estranger. Sense aigua, armament ni suport, la resistència s’enfonsà. Tot el territori conquerit en 12 anys es va perdre i Silvestre va morir, pistola en mà, sense que el seu cos es trobàs mai. Val a dir que molts dels trets que varen matar soldats espanyols varen ser disparats amb els fusells venuts de contraban als rebels per un prohom illenc, el multimilionari viler Joan March.
Sigui com sigui, l’estiu del 1921, ara fa cent anys, 11.500 soldats –reclutes de quintes i nadius rifenys– moriren als congosts del nord del Marroc en una guerra absurda. Alguns d’ells foren mallorquins, com els tinents Juan Mestre i Rover Motta (aquest darrer té un carrer a Palma). Molts dels cadàvers varen ser profanats, esquarterats i decapitats. Poc després Abd el-Krim va aprofitar les conseqüències de la seva gegantina victòria per crear una república independent d’estil occidental, la República del Rif, que perdurà fins al 1926.
Davant la magnitud del desastre, es va formar un govern de concentració estatal, que cridà el mallorquí Antoni Maura, per cinquè cop, com a president del gabinet. Aquest govern, que durà poc més d’un any, fou el darrer intent d’aturar, per vies constitucionals, la descomposició del sistema monàrquic d’Alfons XIII. S’obria així el camí cap a la dictadura de Primo de Rivera.
A Menorca, un monòlit erigit per subscripció popular recorda els 57 menorquins que moriren en aquella guerra entre el 1909 i el 1927. El Consell de Menorca i l’IME, aquest estiu, han fet diversos actes d’homenatge i record amb motiu del centenari de la batalla. Bona iniciativa. Convé recordar el passat, i tenir clar que l’imperialisme, amb tots els seus vessants, només beneficia els de sempre, i genera guerra, desigualtat i injustícia. Ahir al Rif, avui a l’Afganistan.
