03/06/2013

Els custodis de la fe

2 min

De diumenge en diumenge se succeeixen les notícies galdoses per al sobiranisme català (això que kafkianament anomenem el procés ). Aquestes notícies no és que siguin sorprenents, ans al contrari: calia comptar-hi, fins i tot des del mateix moment que Artur Mas va decidir posar-se al capdavant de la reivindicació d'un estat propi per a Catalunya. L'únic que pot causar una certa sorpresa, si de cas, és el to i la manera en què aquestes notícies es produeixen, fins i tot una mica més brutes i inelegants del que es podia esperar. La política professional ja ho té, això: sempre pot superar les expectatives més denigrants que hi hàgim pogut dipositar. Com diuen a València, per avall no hi ha tetxo .

La cosa va començar diumenge passat amb l'incombustible Duran i Lleida i la seva famosa frase segons la qual "del procés sobiranista, ara com ara no n'hi ha res " . És possible, però la frase és tan certa com que d'una Espanya homogènia i unificada, ara com ara tampoc no n'hi ha res: Espanya segueix tan invertebrada com quan el senyor Ortega y Gasset va escriure el seu famós assaig, que els editorialistes de l'Abc , La Razón i El Mundo farien santament de rellegir. Això és com el debat entre creients i ateus: hi ha tants d'arguments per creure en l'existència de Déu com per proclamar-ne la inexistència. Cadascú és molt lliure de situar-se en un extrem o en un altre, però de proves concloents ningú en pot aportar cap.

Hi ha, però, una diferència substancial entre l'existència d'una persona divina i la relació Catalunya/Espanya: que la primera no es pot resoldre mitjançant una votació, i la segona, en canvi, sí. Per això mateix no tindria cap sentit convocar un referèndum perquè la gent es pronunciés sobre si Déu existeix o és una simple entelèquia (tot i que no li volem donar idees al cardenal Rouco), i en canvi sí que tindria tot el sentit del món convocar-lo perquè els catalans diguessin si volen continuar a Espanya o si prefereixen emprendre un camí propi. Per cert: en el referèndum sobre Déu no hi haurien de poder votar els musulmans, els jueus ni els budistes, bàsicament perquè la seva resposta seria massa previsible. Haurien de poder votar-hi únicament els cristians, fossin catòlics, protestants o ortodoxos. Però cristians. Per la mateixa regla de tres (que aquí sí que funciona), els ciutadans espanyols no haurien de poder votar en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Però tornem als diumenges antisobiranistes. Ahir, que és fresc, l'espectre d'Alfonso Guerra es quedava ben a pler en una entrevista ouija a El Periódico : "El dret a decidir no existeix " , afirmava, negant la major. És a dir, no hi ha d'haver referèndum ni consulta, perquè el que s'hi pregunta no té raó de ser. Com un qui diu, Déu existeix o no existeix, i amb la mateixa contumàcia. I també ahir Pere Navarro anunciava un acord entre el PSC i UDC sobre la qüestió del futur nacional immediat de Catalunya. Segur que sortirà anatema i fumata negra. Els guardians de la fe tenen aquesta mena de bromes.

stats