Tot un seguit d'articles, en els darrers dies, han fet una crida a la necessitat de cultura pels moments i les situacions que vivim. La majoria d'articulistes fan referència als resultats de l'enquesta que alerten d'un descens notori del consum cultural a Catalunya en el període marcat per l'1-O i les seves conseqüències. Sense moure'ns de les pàgines del nostre diari, Guillem Frontera en parla a 'Cultura en temps de tribulacions', demanant que no se l'arraconi, "perquè només la cultura garanteix la continuïtat del teixit ciutadà i cívic". N'escriu també Xavier Marcé a 'Salvar la cultura del naufragi', on arran de l'esmentada enquesta determina que "la cultura és una víctima immediata d'aquest procés" i opina que el fet que "la cultura, el pensament i l’art hi diguin la seva en aquest procés duríssim és imprescindible". I una, humilment, voldria aprofitar aquestes línies per negar la major: no estic d'acord amb l'estadística perquè crec que parteix d'un enfocament erroni.
Ens estam avesant a parlar massa de consum cultural i no tant de cultura. M'ho fa veure Pere Vicenç en llegir el meu observatori d'aquest dissabte, 'Joves', en el qual jo també feia referència al consum cultural de la joventut. Així s'hi refereixen també, al consum cultural, Guillem Frontera i Xavier Marcé, com ho fa igualment el poeta Pau Vadell a l'entrevista publicada a l'ARA Balears aquest dissabte mateix: "Consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n'adonam". Alhora, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), davant la davallada del consum cultural, ha engegat una campanya amb l'etiqueta #MésQueMaiCultura: "T'esperem a les llibreries, als teatres, als concerts, als cinemes...", diuen. Les estadístiques, és clar, són un simple recompte d'indicadors comptables: persones que han anat al cine, que han comprat un llibre, que han assistit a un espectacle musical o que han visitat una exposició, per esmentar només quatre supòsits. Aquest és el consum cultural, però no és la cultura, són alguns dels innegables mitjans per fer-la forta, uns mitjans que es comparteixen entre els que hi treballen i els que tenen l'hàbit de recórrer-hi.
Els símptomes dels hàbits culturals a Catalunya –seguirem amb l'exemple català, però es podria extrapolar a qualsevol territori–, ens els donen molts altres ímputs, segurament incomptables i segur que són fruits en bona part de llegir, de mirar una televisió amb poca brossa de la pudenta, de la immersió lingüística, de l'enfortiment dels moviments associatius, de la valoració de les expressions populars, d'anar al cine, de les escoles de teatre i un llarguíssim etcètera. En cada mobilització que se succeeix aquests dies a Catalunya i arreu, en rebuig de la infàmia de les envestides del govern de l'Estat i els seus 'supporters', en cada una d'aquestes mobilitzacions –deia– hi ha tota la cultura. Es fa i es difon la cultura: civisme, esperit crític, compromís... La cultura també és això i et dona tot això.
