FA MÉS D’UNA DÈCADA, en el moment que la globalització havia començat a contemplar-se com l’únic escenari cultural possible i qui no era internacional era poc menys que res, es va moure tota una campanya, materialitzada sobretot en xapes d’aquestes que, amb agulla tancadora, les enganxes la roba. El missatge era molt clar: “Som artista local”-ara no record en quantes llengües i varietats dialectals n’hi havia, però tant és. La proclama, en tot cas, marcava el posicionament de tots aquells, artistes o no, que estaven farts de la internacionalització que semblava necessària perquè la creació no només trobàs ressò, sinó que pogués ser considerada interessant.
Poc abans, el crític australià establert a Nova York, el ja finat Robert Hughes -autor de Barcelona, de Culture of Complaint o, entre molts altres, de la magnífica història de l’art del segle XX The Shock of the New: Art and the Century of Change -, obsequiava una servidora amb un d’aquests titulars que una recorda sempre seguit: “Tot l’art és local, qualsevol artista és de qualque lloc”. I continuava: “local de Nova York, de Sydney, de París o de Mallorca”, deia a Palma estant. Local com una realitat incontestable i sense complexos.
Aquest estiu de covid-19, mentre s’han començat a reprogramar les activitats culturals, aquí i quasi pertot, allò que més s’ha sentit i se sent dir als programadors o als polítics responsables és que enguany s’aprofitarà per donar una preeminència quasi exclusiva als creadors locals. Volen dir als que treballen al propi territori. I no ho diuen gaire, però tot això fa l’efecte que no és una estratègia en la qual es cregui, sinó una realitat que s’imposa, ateses les dificultats per al trasllat dels artistes locals d’altres contrades, a més de la situació econòmica dels eraris públics, que difícilment poden assumir els sobrecostos de contractacions més llunyanes.
No ho veig gens malament, que s’aprofiti l’ocasió per contribuir a la difusió dels artistes que treballen al territori propi. Però ho veuria millor i sobretot més profitós si la situació esdevinguda ens servís per fer-nos preguntes sobre què volem que sigui la cultura local, la nostra. Al marge que enguany o l’any que ve ens convingui o no tinguem altre remei que programar-la, quin paper li volem donar, quin nivell li exigim i, sobretot, fins a quin punt pot servir d’eix vertebrador d’una transmissió cultural que ha d’anar de l’escola a tota la ciutadania. Igualment, podria servir-nos de mirall proper per observar tantes altres cultures locals d’arreu. Ara bé, si en comptes de ser una idea d’un cert calat només és una reacció temporal a una situació determinada, quan aquesta s’esvaeixi, la “cultura local” continuarà com un malentès, una etiqueta acomplexada que només es treu a passejar quan no hi ha res pus.
