FORABROMES

La cultura i la idea del país que volem

AQUESTES LÍNIES neixen de la conversa mantinguda amb l’editor Lleonard Muntaner per a l’entrevista que publicàvem tot just fa una setmana. Amb fermesa, en Lleonard va dir: “La cultura no és altra cosa que la idea del país que volem”. I jo, que en prenia notes, ho vaig escriure amb lletres grosses, i li vaig posar un signe d’admiració al començament perquè, en aquell mateix moment, vaig decidir que aquell havia de ser el titular de l’entrevista, hagués dit el que hagués dit abans i digués el que digués després. També sabia, conscient de l’espai de què disposava, que no podria aprofundir-hi, que ho hauria de deixar per pensar-hi, per tornar a parlar-ne o per, com faig ara, proposar que hi pensem tots plegats, o qui vulgui fer-ho. No escriuré un “a qui correspongui”, perquè la meva manera d’entendre-ho és que ens correspon a tots i tothom s’hi hauria de sentir interpel·lat.

Tot seguit, en Lleonard Muntaner va afegir que “el poder polític no ho acaba d’entendre”, i va suggerir l’organització “d’un debat profund, potser un congrés” sobre la cultura com a reflex o manifestació de la idea del país que volem. Aquesta és una qüestió tan fonamental, tan de fonament, que el fet de no ser ferma aquesta idea de país fa trontollar des de les polítiques fins a les accions ciutadanes, ho fa erràtic tot perquè no només li manca el sentit últim -que seria caminar en la direcció que volem, si la coneguéssim-, sinó també la definició del punt de partida i la planificació del camí. El camí del país, voldria que s’entengués, no du a un punt d’arribada, però marca la manera d’anar-lo fent. Si la ruta està traçada, permet rectificar qualsevol desviació, que també són de profit.

És clar que el més difícil és consensuar la idea del país que volem. Hi ha idees per a tots els gustos i sempre n’hi ha de disposats a dinamitar-les totes. Entesa la cultura en el seu sentit més ampli, més transversal, perquè la cultura no és només coneixement i creativitat, sinó sobretot una manera de viure i de concebre la vida segons un passat arrelat, amb atenció escrupolosa al present i planificadora d’estratègies cap al futur; entesa així la cultura, la idea de país que volem hauria de començar per consensuar i deixar clares les qüestions més bàsiques, tot allò que ens vertebra com a poble, que ens dona sentit i ens singularitza, i que ens obre unes expectatives de futur millor.

La indefinició de tot plegat, els complexos acumulats, la dedicació en exclusiva al curt termini o la despreocupació gairebé absoluta per qüestions tan bàsiques com aquestes ens afebleixen culturalment, ens afebleixen com a país. De fet, no hi ha país sense cultura (i no em referesc aquí a producció cultural). I així, hi pot haver cultura sense una idea de país?

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF