La cultura "bé essencial", qui s'ho creu ara?
PalmaNo s’ho va creure Ningú, quan el mes de setembre de 2020 el Govern balear va declarar la cultura com a bé essencial. Ningú es va creure que allò fos una aposta pública seriosa. Ningú s’ho creia perquè la consideració d’essencial, per molt bé que quedàs o precisament perquè quedava beníssim, no anava acompanyada de mesures, ni de dotació pressupostària, ni se’ns va dir de manera clara –ni espessa– quines accions promouria o què és el que protegiria, ni tampoc com es faria. Res, com es veia venir; va ser un foc d’artifici, un anunci per quedar bé sense que hi hagués cap compromís darrere.
Del setembre ençà hem tengut nombroses ocasions per adonar-nos que la declaració de bé essencial per a la cultura s’allunya molt de la que tenen sectors com l’educatiu i el sanitari, que també són oficialment considerats essencials. Ho vàrem veure quan es va allargar el tancament d’espais culturals; ho vàrem veure quan els avions arribaven plens i les sales de concerts havien d’estar buides o al 30% de l’aforament. Ho vàrem comprovar, això dels suposats beneficis de l’essencialitat, en la darrera remodelació del Govern balear, quan Cultura va passar de la Conselleria de Presidència a ser trista comparsa de la Conselleria de Fons Europeus. Tan essencial la varen declarar.
La darrera manera de constatar la diferència entre sectors essencials i sectors essencials és que mentre que s’ha vacunat del covid-19 els treballadors de l’educació i de la sanitat, entre altres d’igualment essencials, els que fan feina en distints àmbits de la cultura encara no han passat per la vacunació i no se sap quan se’ls hi espera. Això, quan un treballador d’una biblioteca té més contactes de risc que un docent, que, si més no, té un grup bombolla, un grup únic d’alumnes, per posar-ne només un exemple i no estendre’m gaire en comparacions que sempre són odioses.
Els actors no duen mascareta i s’acosten els uns als altres damunt l’escenari o al plató de rodatge. Els músics fan el que poden per no empeltar-se el virus. I els mateixos que han nomenat la cultura com a bé essencial sense passar gens de pena que la declaració estigui buida de contingut sembla que encara creuen que, per exemple, els actors han de donar les gràcies per poder actuar, tot i que no se’ls ofereixin ni vacunes ni eines per fer feina amb seguretat.
La cultura és segura, menys per a qui la treballa. És absolutament segura per a qui hi participa com a espectador: avui més que mai, amb només comptades excepcions, el públic manté distància, i sovint s’asseu i no es remena. Però els professionals de la cultura, aquells que haurien de tenir la consideració de treballadors essencials per ser-ho d’un bé essencial, continuen sent víctimes de la seva vocació o ho són més que mai. És allò que s’ha propiciat sempre, també o sobretot des de les institucions: si passes tant de gust amb la teva feina, s’ho paga morir-te de gana o d’un virus. Qui s’ho creu ara, que la cultura té la consideració de bé essencial?
