La culpa i el càstig
Vaig llegir La malaltia i les seves metàfores, de Susan Sontag, quan feia tercer de BUP (nota bene per als més joves de la colla: l'equivalent de primer de batxillerat). Parlem de l'any 1981, doncs. Aquell assaig em va fascinar. Gratava la superfície de les coses, que és del que es tracta. Anava més enllà de la mirada banal. Junt amb El naixement de la filosofia, de Giorgio Colli, que vaig llegir uns mesos després, va ser un dels catalitzadors de la meva vocació. Ara, 40 anys després exactament, he recomanat la lectura d'aquest llibre als meus estudiants de primer de carrera (bé, qui diu "recomanat" diu "obligat": són altres temps). El text de Sontag explorava el complex embolcall de metàfores i símils amb què fem referència a les malalties. Se centrava, sobretot, en el cas de la tuberculosi i del càncer. En cap cas deia que les malalties només són metàfores, com acabarien malinterpretant alguns dels postestructuralistes més recalcitrants.
No: un virus és un virus, i un bacteri és un bacteri. No són pas una metàfora. Però quan en parlem acabem fent ús de termes severament connotats: no és el mateix referir-nos a la metàstasi que a "un cos minat pel càncer", posem per cas. Tampoc és el mateix parlar d'un virus que d'un "enemic", o utilitzar el símil de la "guerra" en comptes del concepte de pandèmia. Doncs bé: quatre dècades després, la tesi de Sontag ha quedat corroborada de nou: recordin, per exemple, les peroracions de Trump o de Boris Johnson al respecte. De fet, aquesta idea ja va ser confirmada a la dècada dels vuitanta amb la pandèmia de la sida. Susan Sontag li va dedicar un segon assaig l'any 1988 on diu una cosa que també resulta aplicable avui: les pandèmies sempre són considerades com "judicis a la societat", que de vegades s'autoacusa de coses inversemblants.
Encara que avui ens pugui semblar delirant, els predicadors metodistes anglesos relacionaven directament la gran epidèmia del còlera del 1832... amb l'alcoholisme dels obrers de la Revolució Industrial! És cert que en aquell moment l'alcoholisme constituïa un greu problema, i també és cert que el còlera causava estralls. La temptació de lligar causalment ambdós fenòmens era irresistible –la pràctica totalitat d'aquelles veus incipients van acabar donant lloc al cap dels anys a la Woman's Christian Temperance Union). Si en volen saber més, vagin al text de Sontag: no se'n penediran. En relació a les líders més destacades d'aquell moviment per la sobrietat hi podran observar, per cert, semblances extraordinàries amb Greta Thunberg. Responen al mateix perfil, malgrat que el context fos tan diferent. Potser no és tan estrany, això: si bescanviem l'origen de les respectives preocupacions i la manera d'engalzar-les en termes causals constatarem una mateixa àlgebra mental.
Hem anat repetint que som una societat secularitzada, com aquell qui taral·leja la cançó de l'estiu. Ens ha fet mandra mirar el món que ens envolta i constatar que, malgrat el lloc comú, la secularització entesa en un sentit estricte no existeix, ni aquí ni enlloc. Joan Estruch ho va teoritzar perfectament. Que moltíssima gent ha deixat d'anar a missa és una evidència quantificable. Però això no té res a veure amb una secularització que s'hauria de traduir realment en una substitució de referents religiosos per altres de –és complicat trobar la paraula adequada– "civils". Ha passat, això? De cap manera: els vells referents religiosos només han estat substituïts per nous referents parareligiosos, com l'espiritualitat New Age, que va molt més enllà de les raonables preocupacions mediambientals i transforma la natura en una mena de deïtat veterotestamentària (que bonic és aquest adjectiu!) que ara vol revenjar-se de nosaltres per mitjà del covid. Aquesta transformació cultural no té res a veure amb la secularització ni amb res que s'hi assembli. És una altra cosa, i convé observar-la, si més no, amb una certa preocupació perquè homologa i normalitza conceptes manifestament irracionals.
Rellegir el cèlebre assaig de Susan Sontag al cap dels 40 anys justos que van del 1981 fins al 2021 em genera una altra inquietud. És gairebé segur que avui els predicadors i predicadores del moviment woke –així denominen ara els anglosaxons la correcció política– considerin en la seva tòxica barreja de xantatgisme, puritanisme i analfabetisme funcional que l'obra d'una de les pensadores feministes més lúcides del segle XX ja no és homologable. Anatema! En cas de poder-lo arribar a entendre, segurament se sentirien assenyalats pel caràcter lliure i emancipador d'unes idees que no han caducat en absolut.
Ferran Sáez Mateu és filòsof
