Cruïlles de Campanet
Al parer de qui escriu aquest paper, la poesia continua sent la forma més pura i directa d’entrar en la sensació literària. Perquè hi ha tot allò que la literatura pot fer-nos sentir, i que la novel·la, l’art que personalment conreo, pot arribar a donar, però sempre a través de l’embalum vulgar de l’anècdota, el personatge i l’acció. Si la ficció narrativa són “experiments amb la veritat”, la poesia n’hauria de ser les conclusions, sense la servitud banal de les premisses.
Així, la poesia va de cara: ens dona la imatge, l’emoció embolicada d’idea, la idea vestida d’objecte que simplement balla amb els mots: ens fa veure alhora que ens fa pensar, sentir i recordar, témer i divertir-nos. Tota la poesia que s’ha fet només fa que descriure el camí que ens porta al centre de la Terra.
S’escriu encara bona poesia, no en tinc cap dubte, per bé que em fa la impressió que hi ha més voluntat poètica que poesia de veritat; sempre serà complicat fer tot això que he dit en un plegat de versos: condensar aquestes gotes de veritat estètica, que ens fa tastar el suc d’alguna cosa que no es pot ni explicar. Un narrador, davant d’un bon poeta, no pot fer més que treure’s el barret: el poeta corre, però no necessita una pilota a davant, com el futbolista –o el novel·lista, enderiat rere la curolla grollera de fer un gol al món. Perquè tot allò que no sabem se’ns pot fer veure en una lliçó on allò racional s’aplega amb el més espiritual, on el joc de paraules, la simple música filològica, està al servei d’una forma de coneixement que no es pot donar d’una altra manera. Els que llegeixen poesia m’entendran.
Ara ha sortit un llibre que fa tot això, a l’editorial Ensiola de Muro. Vull demanar al lector que s’hi apropi de bona fe, perquè és molt bo —de veres— i ni una sola línia del seu centenar de pàgines té cap desaprofitament. A Dilema d’energies hi trobem tot el que, als meus ulls, hauria de tenir sempre la poesia: el caràcter del poeta exposat davant dels ulls del receptor, l’especulació, el joc i les imatges, les cançons a allò més domèstic, la pena de viure i de morir i el goig de fer versos. Pere Antoni Pons ens ha donat un llibre de veritat important, i seria just que els que en saben més o menys que jo ho reconeguessin. Tanmateix, qui és capaç d’escriure “Que la felicitat sigui una forma de tragèdia/no vol dir que no hi hagi morts./ Vol dir que els morts/estimen” no crec que necessiti que li facin gaires escarafalls. Els poetes no volen lectors; més aviat busquen germans, i no són pocs els que podrien trobar en aquest llibre plaer, consol i companyia. Em penso que la literatura pot ser l’última forma de religió que ens queda, ja sense déus ni miracles, el relat del que és important, ens guia i dignifica. Els poetes serien els últims sacerdots d’un culte ja no a cap divinitat, sinó al que de veres hi ha de diví, i de demoníac, en tots els mortals. Hi ha molt de tot això, en aquest poemari meravellós. Si hi ha un cel de poetes –i n’hi ha un!– Leonard Cohen i Rosselló-Pòrcel llegeixen el nostre amic de Campanet, i de ben segur que beuen vi i s’apiaden de nosaltres.
Melcior Comes és escriptor
