OPINIÓ
Opinió 16/07/2020

Cronologia social de les mascaretes

i
David Abril
3 min

Professor de la UIBSeguint la idea de biopoder de Foucault, la política és, en aquests temps de pandèmia, més biopolítica que mai, en el sentit que es fa servir per determinar la vida o la mort de les persones. Això impregna les grans decisions que es prenen, sobretot en aquelles que posen de manifest la tensió capitalisme/vida, o, si voleu, entre preservar l’economia o la salut pública. Però, a més, en aquesta ocasió, com advertia el filòsof camerunès Achille Mbembe fa poc en una entrevista, el coronavirus democratitza el poder de matar. Sense dur pistola incorporada (cosa que a alguns els agrada), els nostres cossos han esdevingut màquines de matar, i un dels instruments de regulació d’aquest poder ha estat, a més del confinament i la limitació de la nostra llibertat de moviments per part de l’Estat, la mascareta.

L’ús de les mascaretes s’ha convertit també en una metàfora del comportament social en aquest temps de pandèmia, així com de les relacions de poder amb totes les seves estructures, arestes i contradiccions. Per això m’atreviré a fer un repàs reflexiu a la cronologia del seu ús des d’una perspectiva crítica, sense ànims d’armar cap teoria.

Primer varen ser les mascaretes a la Xina. Quan a finals del 2019 la pandèmia ja era innegable al gegant asiàtic, amb prou morts i hospitalitzats, allò no anava amb nosaltres. Pensàvem: "Aquests ja en duien, de mascareta, per la contaminació"... Com si la contaminació no matàs, segons dades oficials, 800.000 persones a l’any a la civilitzada Europa. Aquell primer escepticisme cap a la pandèmia i les mascaretes era, sobretot, un reflex del nostre etnocentrisme.

A aquestes altures, tothom reconeix que quan es va declarar l’estat d’alarma ja fèiem tard, i, a més del paper de vàter, que aviat va ser restituït a les prestatgeries dels súpers, l’altre objecte que va escassejar les primeres setmanes de confinament varen ser les mascaretes, amb les quals, òbviament, es va començar a especular. Ni tan sols el personal sanitari, exposat a primera línia de foc, disposava sempre de mascaretes. Una onada de solidaritat es va organitzar als barris i pobles, protagonitzada sobretot per dones, per atendre les necessitats més bàsiques que el coronavirus començava a deixar al descobert, i una de les seves línies d’acció va ser la confecció de mascaretes casolanes. Mascaretes solidàries que potser no protegien tant com les homologades, però, sobretot, ens protegien de la desafecció del distanciament físic i l’individualisme egoista d’arrel neoliberal.

I com que alguns creuen que la solidaritat social és l’avantsala del comunisme, les primeres mascaretes customitzades que varen aparèixer varen ser les de Vox, mascaretes patriòtiques contradictòries, més pensades per escampar el virus del feixisme que per protegir-se del covid. Mascaretes amb regust paramilitar, per a mascles alfa, dones antifeministes i policies de balcó, entre altres espècimens.

A mesura que el confinament donava pas a la 'desescalada', el capitalisme ja havia fet els deures, i la maquinària econòmica es va apropiar de la creativitat ciutadana, produint mascaretes a escarada; made in China i arreu, mascaretes fashion de tela amb motius i preus per a tots els públics (inclosa Ágata Ruiz de la Prada), i mascaretes sanitàries, que ara ja podem comprar tant a les farmàcies com als supermercats.

Però la llei de l’oferta i la demanda, per molt que les mascaretes hagin davallat de preu, no pot frenar les ferotges desigualtats socials que precedien la crisi del covid. L’obligatorietat del seu ús fa que més enllà de qüestions de voluntat o condicions de possibilitat, també podem observar aquestes desigualtats a través de les mascaretes. Els extrems són, per una banda, un Escarrer podrit de diners dipositats a paradisos fiscals que proclama (o amenaça) que les mascaretes fan davallar les reserves turístiques, responsable directe d’algunes de les escenes lamentables d’aquests dies a Magaluf; i, per l’altra, les persones i famílies sense cap horitzó d’ingressos que no es poden permetre una despesa mensual equivalent a la de qualsevol altre servei bàsic com l’electricitat, el telèfon o l’aigua. Mascaretes d’un sol ús reutilitzades fins que aguantin cobreixen al carrer i el transport públic el rostre de persones que no poden assumir despeses que han vengut a formar part d’una 'nova' normalitat curiosament compatible amb gastar 2.100 milions en carros blindats el mes de maig.

I és que les mascaretes també desemmascaren, començant pels que callen per això o pel robatori del rei emèrit, però es queixen de la 'paguita' de l’Ingrés Mínim Vital. En la ficció hi ha herois emmascarats i també malvats emmascarats. En la realitat pre-covid, els herois i, sobretot, heroïnes, són anònims, i la majoria no duu mascareta, per molt que ara l’hàgim de dur no sols per seguretat, sinó per fer la contra a Margaret Thatcher: reivindicar que la societat existeix.

stats