Una crònica personal del país, que ens el fa estimar i entendre

El fruit de les diferents línies d’investigació de tota una vida de Joan Miralles i Monserrrat no és una obra acadèmica, com les que encara ens oferirà, sinó una autobiografia: Macs, pols i campanes. Biografia d’una generació. I aquesta autobiografia no té forma ben bé d’unes memòries per això: que alhora sigui la biografia de la pròpia generació és normal en aquests gèneres, però no que parlin en primera persona els contemporanis a través de la reproducció d’entrevistes. El resultat és que ens apareix davant els ulls un panorama de les societats humanes i dels seus individus, en la seva gran varietat, de caràcter universal, malgrat l’aparent antinòmia perquè es descriu un microcosmos local: Montuïri, i el seu trasplantament a l’Argentina en l’experiència dels pares i padrins. Joan Miralles ha dit, i hi estic d’acord, que no cal anar a Itàlia per filmar un Amarcord fellinienc ni a Sud-amèrica per trobar el realisme màgic, que realment apareix a cals parents montuïrers amb negocis a l’Argentina i veurà el lector.

El llibre, i només és el primer volum, escrit durant la quarantena del covid-19, és alhora una obra literària. Ho dic no perquè el gènere autobiogràfic s’hi consideri, sinó per la qualitat formal i la riquesa de registres. No ens ho esperàvem, no per menysteniment de les capacitats de l’autor, és clar, sinó perquè no coneixíem creació literària seva, tot i l’escrupolositat i precisió que caracteritza l’expressió científica de la producció de Joan Miralles. Quan la primera recomanació als qui volen escriure és que posin molts de punts i a part, la lectura de l’obra que ens ha oferit Miralles esdevé una activitat plaent, malgrat que la visió del bloc monolític de la majoria de pàgines pot descoratjar els no lectors assidus. El llenguatge va fluint, resultat de l’escola d’un bon narrador que s’ha format escoltant atentament els seus entrevistats per menar-los perquè no surtin del solc del discurs coherent i cohesionat, com qui crida a la bístia “serva!”en llaurar. I el lèxic és riquíssim, trempat amb unitats d’altres cronolectes, expressions antigues, incorporades a l’idiolecte propi, de què tant se n’alta, que tant li plauen, com sabem els qui el coneixem. És el resultat de les lectures de texts medievals i de l’altra gran obra de Miralles, l’Antologia de textos de les Illes Balears.

Els antecedents d’aquesta obra són, en primer lloc, l’esmentada experiència d’entrevistador especialista en història oral, de la qual ha estat capdavanter al nostre país i de la qual ara tenim a l’abast un tast gràcies als mitjans digitals en l’obra recent Les veus del passat, amb codis QR. A través de la investigació local amb aquest mètode, Miralles ha anat augmentant, amb feina i anys, el coneixement del seu entorn, fins a donar-nos com a fruit madur i saborós aquesta obra, que té com a complement informació enciclopèdica i estadística a peu de pàgina. Miralles no s’atura, però, a la partió de la seva comarca, perquè, per exemple, al voltant de Son Serra de Marina, mitjançant l’entrevista a un dels seus pares fundadors, ens mostra un moment de canvi socioeconòmic i polític cabdal en la història recent de Mallorca; així com amb les entrevistes als parents emigrats a l’Argentina ens fa viure la seva experiència, la seva aventura, que va ésser la de milers d’europeus i asiàtics a Amèrica.

En aquesta obra, l’autor es presenta com el cronista eficaç del seu temps, perquè és gairebé l’únic que ho podia ésser, com algun seu entrevistat li ho reconeix. És, amb molt pocs més, una excepció en el seu món, no per les seves qualitats congènites, imprescindibles, sinó perquè va poder, i va voler, cultivar-les esdevenint un intel·lectual professional en un entorn agrari, amb una bàsicament cultura oral. L’hi varen ajudar l’ecosistema familiar, el caràcter emprenedor dels padrins emigrants i del pare, com a empresari fabricant de material de construcció i protagonista de diferents iniciatives de modernització local en el moment del boom del turisme i just abans. Però, a la seva decisió de no continuar el negoci familiar, i a l’assassinat passional d’una tia seva a l’Argentina!, hem d’agrair la seva obra.

Un període històric que només apareix de rampellada al lloc cronològicament corresponent és el del Moviment, l’enderrocament de la República i la persecució dels republicans. Segurament és per por dels entrevistats. Però una pregunta recurrent a moltes entrevistes és sobre Pere Capellà i mostra, amb aquest interès, la seva identificació, simpatia i reconeixement personal.

El cuquet de la història oral li degué venir a Joan Miralles amb el descobriment de les transcripcions en estil directe dels interrogatoris dels llibres de cort reial medieval de Montuïri, un dels quals fou objecte d’estudi de la seva tesi doctoral. En aquests interrogatoris apareix l’antroponímia i la toponímia locals origen de l’actual de Montuïri. Un altre antecedent, doncs, de les memòries de Miralles és l’onomàstica: l’antroponímia i la toponímia. El seu interès pels malnoms, que va encomanar als seus alumnes, va ésser molt primerenc, anterior a la tesi doctoral. La formació lingüística de Miralles es va desenvolupar amb la investigació dels malnoms i, passant pels llibres de cort reial, el va portar fins al seu Corpus d’antropònims mallorquins del segle XIV. El resultat final de tots els volums que esperam d’aquesta autobiografia hauria d’ésser un índex antroponímic riquíssim, perquè un tret de l’obra que comentam són les notes a peu de pàgina identificadores dels individus esmentats en el text amb el seu malnom.

La toponímia ha estat una altra línia d’investigació fonamental de Joan Miralles fins a la creació de l’obra cabdal que és el Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears, amb un estol de col·laboradors que, amb l’experiència del tracte amb la gent com a bon entrevistador, ha sabut coordinar, esdevenint un nou mossèn Alcover. L’índex toponímic de tots els volums de les memòries de Miralles serà també aborronador.

La característica principal, però, de la història de Montuïri de Miralles és la commiseració, l’afabilitat amb què tracta tothom, totes les categories de persones, que arriba a fer que les estimem, i l’humor que empra com a filtre. Tots som de terra i terrejam, diríem, també terrejam en el maltractament dels animals de què ens dona testimoni Joan Miralles, per exemple quan es compadeix del porc a les matances o destaca l’amor de son pare pels cans. No cal dir que esperam amb candeletes el segon volum de l’obra.