Crisi a la justícia espanyola
La cúpula judicial espanyola (entengui's per “cúpula judicial” Tribunal Suprem i Consell General del Poder Judicial, i també Tribunal Constitucional i Audiència Nacional) és probablement un dels sectors més preocupats per les conseqüències que puguin tenir els indults als presos polítics catalans. És cert (no de la manera que ho eguinen els líders i els mitjans de comunicació de la dreta ultranacionalista, però cert al cap i a la fi) que la concessió dels indults suposa, d'alguna manera, una esmena que fa el poder executiu al poder judicial. Una correcció des del govern a una sentència del Tribunal Suprem, amb tota la jurisprudència que l'acompanya. Una situació com aquesta —el govern rectificant el més alt dels tribunals— és del tot insòlita en un estat de dret, i es pot llegir com una autèntica crisi d'estat, perquè efectivament allò que se'n ressent són els fonaments de l'estat mateix. Se'n ressenten per un motiu, i és que han estat utilitzats fraudulentament, com a instruments de persecució i revenja política (el mateix Pedro Sánchez ha parlat repetidament, aquests dies, contra l'esperit “de revenja”). Provocar una crisi d'estat no és un fet menor i l'independentisme s'ho pot apuntar com un guany, si no en volen dir triomf. Però sembla que bastants dels seus militants s'estimen més persistir en la brega interna i en les acusacions mútues de botiflerisme, traïció, hiperventilació, i tot el repertori.
No és la primera vegada que Pedro Sánchez, per estratègia o perquè s'hi veu obligat, reconeix de forma tàcita l'ús fraudulent dels poders de l'Estat amb finalitats polítiques: fa un any ja va expressar el seu rebuig a “la policia patriòtica”, per posar un altre exemple. Per estratègia o perquè s'hi veu obligat, repetim, no per convicció, però la política es fa amb fets. Un altre fet és que existeix una certa incomoditat en la comunitat internacional en relació a Espanya per la pèssima forma en què s'ha gestionat el conflicte amb Catalunya, incomoditat que no fa més que créixer amb l'informe del Consell d'Europa en què per primera vegada es compara Espanya amb Turquia, en un document d'un organisme d'abast supraestatal, pel que fa a la violació o vulneració de drets humans. Aquest informe serà de referència, previsiblement, per elaborar les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre els recursos del presos polítics contra la sentència del judici del Procés. És a dir, la base per a un altre revés dur que s'enduria el Tribunal Suprem.
Tot plegat fa entreveure un descrèdit important, tant intern com extern, de la justícia espanyola, avesada a fer i a desfer sense que pràcticament ningú gosés criticar-la, i encara menys corregir-la. És cert que els indults no són només una mesura que afecta estrictament nou persones en concret, sinó que tenen conseqüències que van molt més enllà. I l'independentisme català hi hauria de tenir, si és capaç de deixar de malbaratar el temps i els esforços, bastanta cosa a dir i a negociar. Al cap i a la fi, haurà estat el causant principal d'aquesta crisi.
Sebastià Alzamora és escriptor
