14/02/2021

La crisi ja era aquí: SOS futur

4 min

Vivim una situació d'estancament i paralització ja prolongada de l'economia. Una situació derivada de la pandèmia i de la crisi sanitària. Aquest divendres, sorgia el manifest SOS Turisme. Una iniciativa que ens posa en alerta respecte de la tensió social i de cap on aquesta pot degenerar, que sorgeix i sorgirà arran de la situació desesperada d'ingressos nuls i les despeses persistents que afronta una societat de serveis enfocada majoritàriament al monocultiu turístic, ara paralitzat, i amb poques esperances de recuperar-se a curt termini. La classe política dirigent té poques respostes ara mateix que puguin donar tranquil·litat a una situació que s'agreuja a mesura que s'allarguen els mesos i els índexs pandèmics no es deixen doblegar.

És una realitat econòmica i social - la dels empresaris ara afectats- que, com se sol dir, és només la punta de l'iceberg. La realitat de la gran majoria social aquí a casa nostra és encara més greu, perquè amaga realitats invisibilitzades sense oportunitat ni d'organitzar-se ni de pressionar per ser rescatats i que ja estaven en una situació de crisi i emergència abans de l'esclat de la pandèmia. 

Des de bon principi de la crisi de la covid-19, des de les entitats socials, reclamàvem mesures que s'enfoquessin a rescatar persones i no empreses ni mercats, perquè ja hem après de sobres quines són les conseqüències d'una crisi, la de 2008, enfocada a rescatar els interessos del capital: precarització, endeutament, austericidi i una accelerada més en la degradació ambiental. Paradoxalment, en aquell escenari de 2008 el turisme es va presentar com el 'gran salvador' i una 'sortida' a la crisi a escala global. Però una sortida amb trampa, una sortida només per poder continuar alimentant les lògiques capitalistes d'acumulació de capital, que tenen en la indústria turística un dels seus màxims exponents, amb implicacions locals, globals i planetàries. Així, és evident que a partir de llavors les crisis social i ecològica preexistents es varen veure agreujades i s'incrementaren les desigualtats, les injustícies i la precarització vital de les grans majories en les societats capitalistes del nord global, i s'incrementà la violència i la injustícia a les del sud, que pateixen les pràctiques extractivistes, colonials i racistes de les polítiques neoliberals. Com defensen les companyes de la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores de Drets Humans, quan va arribar la pandèmia, "la crisi ja era aquí". 

Més enllà d'aquesta realitat complexa que requereix una revisió sistèmica i multidimensional, en el cas de casa nostra, el pitjor de tot plegat és la dependència gairebé exclusiva d'aquest model, aquí sota l'expressió de la indústria del turisme. De fet, qualsevol dependència d'un monocultiu, el que fos, i més en el marc capitalista, seria perjudicial, perquè implica processos de producció intensius en consum de materials i mà d'obra barata, extracció de recursos sense límits i vulnerabilitat absoluta d'una societat amb una dependència malaltissa que ens aboca al caos, si el monocultiu falla. 

Ara ho ha fet per la pandèmia, i per aquesta situació potser encara hi haurà sortida, tot i els costos socials que ara ja estam assumint. Però està clar que aquesta crisi no serà ni la darrera ni la més greu. La crisi climàtica és també aquí, amb una escala temporal sobreposada potser més dilatada (que no tant) però amb efectes ja evidents i que s'agreujaran en el temps, de manera que afectarà de nou, amb episodis dramàtics, una i mil vegades, aquesta economia i societat fràgil i dependent. Calen efectivament polítiques urgents centrades en les persones i no en els interessos econòmics i pressions dels mercats, i cal també, i en paral·lel, anar assentant les bases d'un canvi sistèmic. Es tracta, doncs, d'iniciar polítiques ja de transició ecosocial enfocades a un nou paradigma que ens permeti superar aquesta dependència i vulnerabilitat i alhora vagi generant noves oportunitats en el marc d'una nova reorganització social, econòmica i política enfocada en allò comú. 

Qui està fent això a les Illes Balears? A l'Estat, el Govern va habilitar al Congrés una Comissió de Reconstrucció social i econòmica, en la qual 46 diputats de tots els grups parlamentaris varen escoltar experts, responsables, dirigents i representants d'entitats aportant propostes en els diferents àmbits de feina i grups de treball plantejats. A Catalunya, el Govern va convocar un grup d'experts que repensen la Catalunya Postpandèmica horitzó 2022 a partir d'una consulta àmplia i oberta a sectors diferents i societat civil -organitzada o no. Per altra banda, Catalunya i el País Basc han presentat la seva pròpia proposta a l'Estat amb vista a les seves prioritats estratègiques per a rebre i gestionar els fons europeus del Next Generation Europe. Aquí fins avui, hem sabut res o poc de polítiques estratègiques més enllà de les iniciatives apagafocs amb el suport de patronal i sindicats majoritaris -necessàries i difícils, però evidentment insuficients i sobretot insostenibles en el temps - impulsades mentre, amb fe cega, esperen la recuperació del turisme i el nostre reposicionament en el mercat turístic. Però cal mirar més enllà. I cal no fer-ho sols. Ahir divendres es va anunciar també una remodelació del Govern, amb l'anunci d'una Conselleria de Fons Europeus (almenys en comencen a parlar) que no sabem si, com els compromisos d'Agenda 2030, o l'anunciat i oblidat Pla Autonòmic de Reactivació i transformació econòmica i social de les Illes quedaran en un bluf comunicatiu sense fons ni fonament ni futur.

stats