OPINIÓ

Els crims del 016

El Joan estava eixancarrat al sofà. Amb una mà es gratava un colló i amb l’altra sostenia un cigarret i el comandament a distància, alhora. “Trobeu-me una empremta. N’ha d’estar ple: això és un nyap.” La inspectora, alta i rossa, parlava amb veu aspra, determinada, encara que el seu rostre era afable i bell. La cendra ja havia construït un dit llarg i fràgil que espurnejava; aviat se separaria del cilindre fumejant i es desplomaria al terratzo. “Cap! El telèfon està despenjat...”, va cridar una veu més jove des de lluny. “Comproveu a quin número trucava, doncs. Vull un registre de totes les telefonades d’aquesta setmana.” La inspectora, que ajupida remenava minuciosament els coixins a la recerca d’alguna cosa, sang potser, s’havia incorporat per contestar al seu subordinat i ara guaitava enllà de la pantalla. “Inspectora! Vingui a veure què hem trobat!” Els ulls se li van clavar de nou al Joan, que ara també havia mobilitzat la meitat superior del cos per atansar-se a la tauleta del menjador i agafar el got ambre que hi reposava. En va fer un glop.

 “Aquí, a la galeria!”. La dona uniformada va travessar la pantalla i va anar decidida cap on se sentien els escarafalls. M’imagino el tuf agredolç d’aquell pis fosc i humit de lloguer superabusiu que, malgrat tot, estava net com una patena. A la galeria, amb el referit escrostonat i soroll del restaurant i el trànsit de sota, hi onejaven mitja dotzena de llençols i coixineres blanquíssims. L’equip policial feia rotllana, amuntegat, a l’entorn d’alguna cosa que hi havia entre el terra i la barana. La inspectora va tenir basques, en veure-la. També el Joan, i per això es va enviar una altra glopada d’aquell conyac, va esclafar el cigarret contra el cendrer com si fos un insecte odiosament perillós i va tornar a fixar la vista al flamant aparell de plasma. “Envieu-me immediatament un equip forense. I no toqueu res!”, va ordenar la inspectora. La fesomia li va enlletgir; enfurida, derrotada, semblava a punt de verbalitzar una maledicció tremenda o engegar trets a tort i a dret. Hauria volgut arrabassar la roba de l’estenedor d’un atac, però restava immòbil. Observava el cadàver, una dona petita i morena de trenta anys llargs, amb mitja cara ensangonada per una forta contusió i el coll blavós contra la forja.

“Inspectora”, l’oficial jove se li va atansar, el to avergonyit. “La darrera trucada es va fer a un número de mòbil: l’hem enviat a la central perquè esbrinin qui n’és el titular. Abans, però, la víctima havia efectuat diverses telefonades al servei d’urgències de l’Institut de la Dona. Una abans d’ahir, dues ahir i tres aquesta tarda.” Ara sí, la inspectora no es va poder contenir i va pegar una coça a la bombona de butà que tenia devora. El Joan, mentrestant, refregava els pantalons al sofà, que va giscar exageradament. Va aprofitar per deixar anar mitja llufa i es va gratar el cul. Apujà el volum amb el comandament, que en cap cas no havia deixat d’aferrar com si fos una arma de defensa.

“Segurament, es discutiren. Ell devia arribar emprenyat i cansat, begut, quan ella estenia la roba.” “Hem trobat monedes per terra, targetes i tiquets, com si haguessin buidat una cartera. Però la cartera no hi és”, relatava un agent cepat d’edat mitjana. “Si m’ho permet, inspectora: ella l’esbronca per un tema de diners, com fan les dones. Ell s’ofèn, li vol mostrar que n’hi queden, però la mestressa no en té prou. Ell es posa nerviós, li venta una colzada i ella es trava contra la barana. El marit perd del tot els estreps i, quan se n’adona, ja és massa tard.” La inspectora fita aquell policia amb menyspreu i es nota que empassa saliva per no dir un disbarat que comprometria el seu lloc de treball. “És habitual”, xiuxiueja de fons el més jove.

L’equip forense arriba amb cert aspecte de resignació, al mateix temps que el Joan gargalleja; ja s’ha encès un altre cigarret. El got és buit. Té l’esguard fitorant el rectangle de llum i colors, hipnotitzat. Els metges prenen empremtes, confirmen la teoria de la causa de la mort. Sona el timbre i apareix una altra dona: seixanta anys, els cabells grisejant i la cara d’una saviesa feta malbé, desaprofitada. Se’l mira de cua d’ull i avança fins a la inspectora. 

 “L’hauríem vingut a veure avui. No ens ho atrapem... Havia telefonat, però sense posar denúncia. El protocol estableix que...”. “Som al febrer i ja han assassinat DEU DONES, hòstia!”, va esclatar la inspectora, la veu trencada. “Emmanilleu-lo, va! I vostè, apagui el coi de cigarret!”, va manar. El Joan va pipar l’última calada. Es va aixecar del sofà i va tibar amunt la cintura dels pantalons. Va estossegar novament, va pitjar el botó vermell del comandament a distància i el va deixar d’estrènyer entre la grapa callosa i esgrogueïda per ajuntar els canells.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF