11/12/2021

Créixer en productivitat

3 min

L’abril de 2020, en ple esclat del covid-19, el govern de la Generalitat preveia que l’economia catalana creixeria aquest any al voltant d’un 6% i el 2022 un 5,2%, en funció de quina fos la resposta pública a la crisi. No només això, sinó que, al llarg de l’últim any i mig, l’esperada recuperació semblava que superaria de lluny els escenaris més optimistes. A l’octubre la Generalitat va revisar les previsions de creixement a l’alça, suposant que la nostra economia creixeria un 6,4% tant aquest any com el vinent. La idea era tornar a nivells previs a la pandèmia, gràcies a l’augment de la inversió i del consum de les llars catalanes. I així es preveu en la proposta de pressupostos presentada pel conseller Jaume Giró.

Però fa uns dies la Cambra de Barcelona va rebaixar les expectatives de creixement per a aquest any i el vinent. I la situació per a Catalunya és, de fet, millor que la del conjunt de l’Estat, on l’OCDE va rebaixar la setmana passada en un terç les perspectives de creixement. Del 6,8% al 4,5%, i el 2022, del 6,6% al 5,5%. Abans, ja ho havia fet el Fons Monetari Internacional (FMI), i el Banc d’Espanya fàcilment no portarà millors notícies en les previsions que traurà aquest mes. L’augment mateix de l’economia catalana aquest estiu -d’un 0,7%- no ha estat tan gran com es podia esperar tenint en compte que entre abril i juny vam créixer un 3,4%. Alguna cosa està passant: el creixement de l’economia catalana i espanyola es frena, a diferència del que passa als països del nostre entorn.

El control de la pandèmia -abans de saber què passarà amb la variant òmicron- havia de portar de nou al camí del creixement les grans economies europees. Itàlia, Alemanya o França estan així escurçant el seu diferencial de creixement respecte a la situació precovid. Però l’economia espanyola va al ralentí. És habitual que tardi més que la resta a recuperar-se, ho hem vist en altres crisis. Tendeix a créixer més tard, però més ràpid, i a caure més fondo. Però ara és un retard no només respecte als nostres col·legues europeus, sinó també sobre el que s’havia previst. La pregunta és: ¿es tracta d’un fet puntual, o pot afectar la nostra recuperació futura?

L’OCDE ho té clar. L’economia espanyola -i la catalana- tenen sota la màniga cartes que els permetrien créixer. Des de l’aplicació dels ERTO, que han limitat la destrucció d’ocupació, fins a les altes taxes de vacunació que permeten eliminar restriccions i alliberar el turisme i la hoteleria. Alhora, els fons provinents d’Europa, ja previstos en els pressupostos, han d’ajudar a impulsar el creixement. Però també hi ha grans riscos. Malgrat que moltes famílies han pogut estalviar durant la pandèmia, sembla que l’augment del consum s’està resistint. D’una banda, hi ha la incertesa pel futur, així com un mercat laboral precari que ofereix poques garanties i estabilitat. De l’altra, els preus de l’energia i el seu impacte en la inflació, i l’efecte de la falta de subministraments sobre la cadena de producció, han afectat sectors clau de la nostra economia, com l’automobilístic.

El que resulta sorprenent no és -només- la falta de creixement econòmic respecte al previst. Alhora, aquestes dades s’acompanyen d’un comportament al mercat laboral més que favorable. Els afiliats a la Seguretat Social estan superant rècords, i l’atur no va créixer a l’octubre per primer cop en gairebé mig segle. El govern al·lega que la recuperació de l’economia encarà no està sent ben enregistrada. Però, en qualsevol cas, PIB i ocupació ens expliquen dues històries difícils d’encaixar.

Quan mesurem la productivitat d’un país el que fem és dividir el PIB per les hores treballades. És a dir, calculem la producció que podem fer, de mitjana, amb una hora de feina. Durant els primers mesos de confinament, el PIB es va desplomar, però van caure encara més les hores treballades. Això va suposar un augment de la productivitat per hora, fet que acostuma a passar al nostre país en temps de crisi. Però ja des de finals de l’any passat la productivitat va començar a caure en la majoria de trimestres -especialment en sectors com la construcció i els serveis immobiliaris-. Les hores treballades augmentaven més del que ho feia el PIB. Això no ha passat a la resta de països, té difícil explicació, i és el problema de fons de la nostra economia.

No podem presumir de productivitat. Ni ara, ni abans del covid. I aquest comportament anòmal només ens recorda la importància d’invertir per fer pujar aquesta productivitat. Per exemple, en tecnologia i formació contínua dels treballadors. Els fons europeus, ja previstos en els nostres pressupostos, poden ser un impulsor, si s’utilitzen bé, perquè l’augment d’hores de feina faci augmentar, encara més, allò que produïm. Això farà créixer l’economia i, també, el benestar social.