En el marc del projecte econòmic del neoliberalisme, no cal ser economista per saber que una empresa té com a objectiu principal maximitzar el seu benefici. I les elèctriques, per més que siguin indispensables com a garant de qualitat de la vida humana, no n’estan exemptes. Això no obstant, no és justificable que visquin al marge del que és just i responsable, ni que la seva regulació hagi de passar per solucions ‘bonistes’. És a dir, com a societat, hem de tenir la capacitat de regular la cultura del lliure mercat a través d’un exercici que garanteixi una competitivitat que no per justa sigui menys lliure.
Ell lliure mercat ha de trobar un equilibri entre el preu, el cost i el valor per tal d’ajustar-se als contextos de diverses crisis amb què convivim. Però això no és el que passa amb el mercat de l’energia, concretament el de l'energia elèctrica. A causa de la desregulació per part de l’Estat en les darreres dècades –pilar fonamental de la competitivitat neoliberal–, i en concret per la liberalització de les elèctriques el 1997 sota el govern d’Aznar, a l’estat espanyol aquest mercat ara mateix es troba en mans d'un oligopoli copat per tres peixos grossos que controlen la majoria de les centrals hidroelèctriques, nuclears i de gas a Espanya, tot fixant els preus al seu antull: Endesa, Iberdrola i Naturgy.
Així, com a bon oligopoli, les grans productores energètiques es reparteixen el pastís del mercat generador d’electricitat tot establint, probablement, acords entre elles per maximitzar els seus beneficis. I la manera de fer-ho és la de la lògica de la subhasta: mitjançant l’exercici de la competència directa, neutralitzen a l’alça els costos de les diferents fonts d’energia segons el millor postor. Una lògica que al llarg dels anys no ha fet sinó afavorir l’especulació sobre el cost i el preu de la producció energètica que ha anat fluctuant sota el criteri rector de l’enriquiment de les corporacions segons el moment i el context de producció.
En les darreres dècades aquest mercadeig ha passat sense interessar en excés l’opinió pública. Però ara, el context de producció i distribució combina diferents elements que converteixen les regles del lliure mercat en adverses per a la ciutadania: la tensió politicoeconòmica amb els països productors de combustibles fòssils; la crisi climàtica provoca tantes sequeres que afecta la producció de les energies renovables i augmenta la taxa d’emissions de CO2 (principal generador de l’efecte hivernacle); la falta d’inversions en autoabastiment energètic i la cada vegada més excessiva demanda energètica local. Només per posar uns exemples que expliquen els condicionants de la irracionalitat dels preus amb què es valora el mercat energètic.
Així les coses, el bé essencial de l’energia està sotmès a una lògica econòmica que en fa legítima l'explotació, que permet la privatització dels seus beneficis, i el seu creixement es veu sostingut per fons públics. Fons que, altra vegada, paguem la ciutadania. Així passa, per exemple, amb els Next Generation, subvencions de la UE per a projectes que treballin la sostenibilitat. En un moment que la nova llei del canvi climàtic i el Pacte Verd Europeu donen llum al mercat de les renovables, i tenint en compte que les empreses no han fet la feina que havien de fer per minvar la producció de CO2, es reclamen aquests ajuts que, paradoxalment, contribuiran al seu posicionament geoestratègic neocolonial, extractivista i intensivista amb els països productors de fòssils i mineria.
L’energia és un bé bàsic, i no pot estar subjecta a un lliure mercat irresponsable que contribueixi a uns processos d’empobriment global. Exigim justícia, exigim aplicar mesures que posin fi als privilegis de les grans empreses que es reparteixen el pastís de la producció energètica. Cal crear empreses públiques que gestionin la producció d’un bé bàsic com és l’energia. D’aquesta manera es podrien fixar els preus en funció dels costos reals i garantir que la seva rendibilitat sigui raonable. Cal que es prenguin mesures eficients pensant en la sostenibilitat energètica, lluny de mesures-pedaç que no impedeixin l’especulació per part de les empreses. Doncs darrere hi ha persones que necessiten aquest bé bàsic per sobreviure.
Ens atrevirem a posar solucions sobre la taula o preferirem mantenir l'statu quo i continuar fomentant les portes giratòries?
*14 de febrer, Dia mundial de l’energia (ONU).
