Costa avall cap al trumpisme espanyol

S’equivocarien les esquerres si es fregassin les mans davant l’espectacle del PP d’aquests dies: no estam davant la descomposició de la dreta, sinó d’un oportú i calculat procés de recomposició. Com al consell d’administració de qualsevol gran empresa, i sense tenir gaire cura del que en pensin els petits accionistes, el PP i els poders que el sostenen han anat pel dret i han forçat la sortida de Casado.

Seria superficial, per altra banda, reduir tot l’afer a una qüestió de canvi de lideratges en funció d’hipotètics suports als sondejos electorals. Convé recordar que més enllà de la marea de fons, el detonant de tot plegat ha estat l’espionatge intern a Ayuso per part de l’aparell del partit arran de les comissions cobrades pel germà de la presidenta de Madrid per contractes atorgats al seu soci. Casado no ha estat capaç de trencar amb la corrupció d’un PP que va arrossegar M. Rajoy amb la moció de censura, i el PP d’avui no sembla ser millor que el del passat quan toca poder, com es veu amb la gestió pública a la Comunitat de Madrid, on són ja fa massa anys que no hi passa l’oratge. La pressió de la caverna mediàtica i les protestes surrealistes de milers de persones davant Gènova defensant les pràctiques corruptes de lady Madrid han fet també la seva funció, juntament amb l’escenificació d’una progressiva pèrdua de suports interns.

Amb l’assassinat polític de Casado entre aplaudiments dels seus, s’enterren metafòricament els missatges anticorrupció del 15-M, i això és nefast per a tothom. Fins i tot el portaveu del PP balear ha justificat aquests dies que “és normal” que si un té una empresa pugui obtenir guanys. L’ètica, la deixarem per a un altre dia. Tanmateix, ja s’encarrega fins i tot l’esquerra de fer-la desaparèixer dels currículums educatius, juntament amb la invitació de la filosofia a pensar críticament. El que hem de fer és ser emprenedors, com Tomás Díaz Ayuso. I estimar la família. Clar que sí.

El PP, partit clau del règim, és des dels seus inicis una eina d’intervenció política dels beneficiaris dels elements de continuïtat de la dictadura, i de les oligarquies econòmiques. I en tant que instrument, el PP ha de ser útil als fins per als que fou creat. Tota la resta són accessoris o, com Casado, danys col·laterals. Per a aquestes oligarquies i estaments, allò que és inadmissible és que el PP estigui tant de temps fora del circuit del poder polític institucional. No estam davant lògiques democràtiques, sinó clientelars, i si no hi ha res a oferir als clients, com continuen fent a Madrid fins i tot amb els familiars, l’estructura comença a trontollar.

La dreta espanyola i els poders que la sustenten, els seus accionistes majoritaris, només preveuen dos escenaris de gestió del poder a curt o mitjà termini: que el PP governi en solitari o que el PP governi amb Vox. La primera opció és impossible, més enllà de realitats particulars com el cas de Galícia, encara que el missatge que voldran donar amb la designació de Núñez-Feijóo serà aquest: el d’un presidenciable que a casa seva té majoria absoluta. La segona és la més segura, la que ja s’està duent a la pràctica amb matisos diferents a Andalusia, Múrcia o Madrid: governs del PP amb el suport de Vox.

La propera aturada, gairebé simultània al congrés del PP, serà la gestió dels resultats a Castella i Lleó, que sembla prehistòria però no ho és, i allò que ens hi jugam: la normalització de la presència de l’extrema dreta no ja a les institucions, sinó als governs. I si situam el PP com allò que és i fa, cada vegada més allunyat de les concepcions de dreta liberal o demòcrata-cristiana homologables a escala europea, no hi ha cap motiu per ser optimistes.

Quan els qui comanden més que els polítics varen diversificar les seves inversions entre distints partits, l’únic risc que assumien era la fagocitació d’algun d’ells, com ha estat el cas de Ciudadanos. No passarà el mateix amb el PP i Vox, perquè si no els comptes no surten: la inversió es manté, i l’emblanquinament de discursos que rompen els grans consensos de la democràcia, contraris als drets humans, i pràctiques que la posen en perill, també. Si quedàs algú decent entre la dreta espanyola, valorarien l’amenaça que suposa tot això en termes socials, de polarització i fragmentació social.

Recordem que als Estats Units van passar de tenir el primer president afroamericà a ser governats per un supremacista com Trump. El pitjor és que el trumpisme continua fort tot i la victòria de Biden, i ha estat i és tan devastador que gairebé ningú no recorda ja el nom de cap republicà moderat. El trumpisme, aplicat a Madrid amb èxit, és una barreja perillosa de populisme de dretes, nacionalisme ranci, masclisme i ultraliberalisme, sempre al servei dels poderosos. I en el procés de recomposició de les dretes espanyoles, Feijóo és la persona designada perquè l’excepció madrilenya esdevingui la norma.

David Abril és professor de la UIB