El cosí molest
El mallorquinisme és un moviment polièdric. Recordem que aquesta concepte es pot definir com una ideologia, sentiment o actitud política que dona una importància cabdal al país (Mallorca, les Illes Balears, els Països Catalans), a algun aspecte de la seva història o la seva cultura i a la defensa del reconeixement de la singularitat de les Illes. Avui, un terç dels illencs se sent, en major o menor mesura, identificat amb aquest moviment.
Els mallorquinistes, segons els estudis demoscòpics, són petits comerciants, quadres mitjans empresarials, professionals liberals i funcionaris. D’uns 40-50 anys de mitjana. Són persones preocupades pel manteniment dels serveis públics, la protecció de la llengua, la diversificació turística, l’aprofundiment democràtic i la descentralització. Són ciutadans més informats que la mitjana, amb estudis superiors, catalanoparlants i que se senten més mallorquins que espanyols.
El mallorquinisme, al final, és com una gran família. Diversa i malavinguda. Així, hi trobam el padrí que sempre remuga, els nins que passen de tot, els adolescents incompresos i contestataris… i el cosí molest.
Aquest tipus és el que ningú aguanta. És el que fa feina a una gran empresa estatal, el que a cada dinar no atura de parlar amb comentaris de 'cunyat' i el que sempre acaba generant alguna situació incòmoda: que si "no sabem en quin món vivim", que si "som uns somiatruites" o que si "sempre parlam del mateix" són algunes de les seves frases més típiques. Així són els dinars a ca el mallorquinisme.
El cosí molest existeix, i es diu regionalisme. Aquest sector del mallorquinisme es vehicula com a poderosos corrents interns dins els partits estatals. Aproximadament el 25% dels militants del PSOE i EU, i el 15% del PP i Podem, s’identifiquen com a regionalistes. El regionalisme va ser hegemònic dins el PP durant l’etapa de Gabriel Cañellas i Cristòfol Soler com a presidents autonòmics (1983-1996): ball de bot, sobrassada i somriures per a tothom era el seu segell. Posteriorment, ha estat un corrent molt important dins el partit conservador, i ha determinat bona part de la seva línia política, especialment dins el món local: Joan Huguet, Pere Rotger, Biel Company, Mateu Isern, Sebastià Sagreras, Llorenç Galmés… en són alguns exemples. S’ha de dir que és normal. Al cap i a la fi, quan els populars s’han allunyat de les idees regionalistes –com amb José Ramon Bauzá– han quedat ben enfora del poder.
Dins el PSOE, la situació és similar. Podem dir que els presidents Francesc Antich i Francina Armengol són bons exemples d’aquestes sensibilitats. “Hem de ser més PSIB i menys PSOE”, va dir el d’Algaida l’any 1998. S’ha de reconèixer que la seva aposta per l'apropament entre socialistes i nacionalistes anava molt més enllà de l'hàbil jugada electoralista, i realment han aconseguit donar un tarannà propi al seu projecte polític, cosa que els ha permès arribar arribar a la presidència de la CAIB en quatre ocasions.
La importància d’aquests sectors dins els partits estatals no és menor. De fet, cap gran victòria del mallorquinisme polític hauria estat possible sense l’actitud, equidistant i còmplice alhora, dels regionalistes que hi ha dins els partits estatals.
Perquè malgrat les mobilitzacions populars, el compromís de la societat civil i l’acció dels partits sobiranistes i autonomistes a les institucions de les Illes Balears… els partits espanyols han estat sempre majoritaris al Consolat de la Mar. A tall d’exemple, un botó: en el moment de la història en què més vots han aconseguit els partits polítics mallorquinistes –l’any 2015– aquests representaven 9 dels 33 escons triats per Mallorca. D’aquesta manera, hem de tenir clar que va ser un president del PP el que va impulsar la Llei de normalització lingüística i el Decret de mínims, i un del PSOE que va crear l’Oficina de Drets Lingüístics.
Ara bé, no tot són flors i violes. Moltes vegades els regionalistes del PP, PSOE i Unides Podem topen amb la realitat d’Espanya: la incomprensió, per part del govern central i els poders fàctics de l’estat de la diversitat cultural, política i territorial del país. I així s’explica per què la nostra llengua encara es troba en una posició subsidiària en relació amb el castellà o perquè encara no tenim un finançament just. I per què, també, n’hi ha molts que no volen saber res d’Espanya.
Sigui com sigui, poc se’n parla, del cosí molest. Perquè, al final, som família. I quan necessites que algú t’ajudi a fer la mudança o que t’ajudi a penjar un quadre, aquell cosí, que ningú aguanta, sempre s’ofereix a ajudar.
Joan Pau Jordà és professor
