Les coses

La germana gran ha decidit deixar el pis que havia estat dels pares per anar a viure a un de més petit. Amb els fills independitzats, ja no els calen tants metres quadrats. Abans de fer el trasllat, reuneix tota la família: no podrà endur-se tot el que hi havia als altells reservats per als records dels avis (i algun dels besavis). Quan arribem els germans i els nebots, ha muntat una mena d’exposició al menjador. Hi ha capses, carpetes i bosses de roba repartides damunt de la taula i d’una butaca, a les cadires i a terra. Està tot ordenat, classificat i etiquetat: correspondència mare, llençols àvia, fotografies, diplomes, llibres. Una estesa d’objectes que em fa recordar el poema que tancava el llibre Interiors de la mare i que duia per títol Coses: "Passejo la mirada per les coses inertes / que només són matèria, objecte, funció". 

Comencem a remenar papers, deixem anar exclamacions, cridem l’atenció dels altres i, de tant en tant, se sent entre el xivarri una veu que diu: “A mi m’agradaria quedar-me això”. La neta gran s’ha emprovat una jaqueta de pell marró de l’àvia. Li ve a la mida. Hi passa les mans i mormola: “Sempre m’havia agradat”. Ella sí que va conèixer l’àvia i no hi ha dubte que en té una imatge clara.

"Un dia van ser seves, i per això són certes, / i m’omplen la memòria de sobtada claror".

Algú ha trobat un llibre enquadernat amb pell granat que relliga fulls mecanografiats. "La mano de Dios? –els nets pregunten, encuriosits i enriolats–. Què és això?” Els fills somriuen: “És una novel·la que la vostra àvia va escriure quan tenia setze anys, en plena postguerra. Ja us podeu imaginar... El seu pare la va fer enquadernar”. Després apareixen poemes escrits en fulls solts, un diari personal, notes d’amor. "Hi retrobo mirades, paraules encobertes, / antigues melodies que van esquinçar la por; / imatges encastades com ferides obertes / que anaven dibuixant-hi una altra dimensió".

Els nois –els nets més joves no van conèixer els avis– han trobat un esmòquing de l’avi. Hi és tot sencer, amb la faixa i el corbatí. “Se’l va fer per anar al ball pla d’Olot”, explica la filla, i els nets obren uns ulls com unes taronges. “Me l’emprovo!”, diu el que és bru de pell i d’ulls foscos, com l’avi. Li escau com si l'hi haguessin fet a mida. Les tietes fan grans escarafalls. Recorden (o potser només imaginen) el seu pare jove i guapo. "La mort els donà vida –paradoxal contrast– / i en la seva existència de grisos sentinelles / hi sobreviu l’empremta d’un esperit més vast".

La neta més jove –cabells tenyits de blau, botes militars– s’està emprovant un vestit de l’àvia, cenyit a la cintura i amb faldilla de vol, anys cinquanta. Mentrestant, el seu pare s’ha assegut a terra envoltat de llibres i va llegint dedicatòries que deixen constància dels anys i dels afectes.

Hi ha una capsa de compassos que devia ser de l’avi quan era un vailet, antiquíssima. Els més joves no saben ni què són, aquests artefactes, però el gendre, que és enginyer i havia fet molt de dibuix tècnic, els mira enlluernat: “Si no us sap greu, a mi m’agradaria conservar-los”. 

El net més petit, un adolescent amb una estètica que probablement hauria fet escruixir els seus avis, agafa un crucifix i, sense immutar-se, diu que se’l queda. 

Ulleres, una pipa, collarets, retrats al carbó, diademes, una ploma estilogràfica, una armilla de punt, el llibre de família, aquell vestit amb un estampat de floretes petit, de verds i blaus, que l’àvia es posava els estius i li estava tan bé amb la pell morena. La capsa plena de cartes de quan festejaven: t’estimo, nineta, fa tres hores que t’he vist i et trobo a faltar. Uns plats de respecte blancs, unes copes pompadour, un joc de taula brodat amb les inicials S.G.

"Les coses, les inútils, les nobles, les més belles, / romanen quan tot passa, eternes com estrelles, / per sempre revestides d’un invisible llast".