Ha de ser cosa de tothom

La sentència del català a l’escola aprofundeix en el trencament del consens bàsic de la Transició espanyola en matèria autonòmica, allò de “per als bascos el concert i per als catalans la llengua”. En la sentència del TSJC hi ha, dotze anys després, una nova conseqüència de la sentència de l’Estatut. L’estat espanyol ha estat sempre en contra del català i, en comptes de protegir-lo, segons l’obligació constitucional, es guarda prou de permetre que pugui ser equiparable al castellà. Van contra el català perquè és el nervi de la nació. No van a protegir cap dret de ningú, és la mateixa ofensiva de sempre per altres mitjans, ens ho sabem de memòria. És feina dels partits catalans, singularment d’Esquerra, pels seus pactes amb el govern espanyol del PSOE i Podem, donar una resposta política a aquesta regressió.

 En el terreny jurídic, ¿en quines mesures es concretarà la reacció presidencial de “el català no es toca”? Perquè el català no és que es toqui, és que es potineja.

 Però el més important és espavilar-se. Cap govern no guanyarà sol la batalla. El victimisme deprimeix i la passió s’encomana. I la divisió és la derrota segura. Tenim una brillantíssima herència cultural al darrere, amb cua de segles, com per no respondre amb l’orgull guanyador de què ahir parlava en Xavier Bosch. No és fàcil, perquè cal suplir tot el prestigi i tota l’autoestima que se li nega a una llengua quan té un estat que li va en contra. Insisteixo: som un país de lingüistes i sociolingüistes, hauríem de poder disposar de les millors propostes per consensuar la millor estratègia pel català a l’escola. Els pedagogs haurien de revisar com estem ensenyant el català i en català l’any 2022. I amb quina formació i consciència l’ensenyen les noves fornades de mestres. Això sí, l’audàcia no serà plantar cara amb declaracions, sinó atrevir-se a treure’s la mandra burocràtica de sobre i mobilitzar el millor talent en favor del català.