FORABROMES

La cosa aquesta de la mala sort que tenim

ESTIC COMENÇANT A PENSAR que té molta raó el nou tinent de batle de Cultura de Palma, Antoni Noguera, en dir que allò que li va passar al Casal Solleric en l’anterior mandat és que hi va haver moments de “mala sort”, com declarà a la companya Elena Navarro fa dues setmanes. De llavors ençà, atès que Noguera s’ha fet omnipresent, no deix de fer-hi voltes. I, de fet, així com es van succeint els esdeveniments, començ a creure que aquests moments són llargs, molt llargs. Potser fa anys, tants d’anys que tenim mala sort en l’àmbit de la cultura a Mallorca, que ja se’ns ha oblidat no només el que deu ser la sort, sinó com cercar-la, com provocar-la. I és que mai no he acabat d’estar d’acord amb la dita antiga que assegura que la sort no és de qui la cerca, sinó de qui la troba.

És més, segurament la mala sort no és exclusiva d’uns moments del Solleric; ni tampoc de la història recent del Balaguer, on aquesta setmana s’ha tornat a repetir la foto del Consell Municipal de la Cultura de fa dos anys, congelat just al mateix lloc; ni d’unes estones fatídiques en aquests concursos per a la direcció de museus, fundacions i centres culturals que s’han de repetir una vegada i una altra, que s’han de declarar deserts perquè hi ha pocs concursants i no compleixen els requisits, o que una vegada resolts per un jurat independent, els responsables polítics deixen en stand-by sense un perquè ni un perquè no que ens ho aclareixi, com és el cas present de l’encara non nata direcció d’Es Baluard, i que mentrestant es pugui convertir en un colador de projectes. Deu ser mala sort, sí, molt mala sort.

Ho deu ser també, cosa d’aquest atzar nefast que se’ns ha ajagut a sobre, que Can Ribas ara estigui aturat perquè ho va impugnar una formació sòcia al govern de Cort, o que l’edifici de Gesa torni a ser d’Endesa i que no s’hi pugui fer allò que no sabem ben bé que era el que s’havia promès. Deu ser mala pota que a Can Balaguer no hi entri més que qui hi està obligat o que la participació s’entengui ara a Palma com la possibilitat de votar deu pel·lícules que ens agradaria veure al parc de la Mar. Mala sort deu ser no haver pogut tomar la Feixina o que Can Serra i Can Weyler estiguin a punt de caure. Vaja, quina mala sort.

Haurem de dir que és cosa de la mala fortuna que tenim que el Govern estigui nomenant tots els càrrecs de primera, segona i tercera fila, però encara no sàpiga o no trobi o no cerqui -no ho sabem- la persona que ha d’estar al capdavant de la superdelegació cultural. I deu ser cosa del nostre infortuni que, a mesura que es van coneixent els nomenaments a les altres administracions, la gestió pública de la cultura caigui en mans de qui cau, que repeteixin els que no importaria i que vagin entrant alguns que no fan pensar que la nostra sort canvïi. És clar que sempre podem estar equivocats i tenir qualque cop de sort. O també podríem començar a treballar-la, a planificar-la, només per un si de cas podem arribar a tenir només qualque cop de mala sort, però no dos-cents mil.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF