El coratge de les dones
Per decisió, coratge i potència, hi ha històries que només les poden protagonitzar les dones. Aquesta n’és una i arrela ben a prop, a Alaró. Des de la distància i la comoditat actuals, és molt mal d’entendre i comprendre que, per molt que vagin mal dades les coses, una mare deixi la filla de set anys en mans d’un matrimoni xorc desesperat, no per no haver pogut dur una filla al món, sinó per tenir –posseir– algú que els cuidi quan siguin vells. Això és el que explica Muñeca de trapo. Aquest daltabaix en la vida de la nina havia de ser la solució de supervivència, però realment fou un calvari. No hi ha dia que na Rafaela no pensi en algun detall d’aquella època, i el dolor i l’enyorança li tornen transformats en resignació. La protagonista era víctima de l’abandonament familiar, i ha conviscut amb aquesta angoixa fins fa poc. Els fills que ha tingut i ha cuidat han aconseguit fer-li entendre que realment sa mare no era conscient del que podria passar ni del que feia: era una dona sense recursos, tota sola i amb dos fills que no podia surar, però, per sort, trobà una gent que podria donar una vida digna a la filla. La realitat, però, no va ser com ella es pensava que seria.
Durant molts d’anys, els alaroners foren testimonis de la pena i tristesa que na Rafaela arrossegava com una estela. Era una nina de set anys que havia estat separada de sa mare i del germà de deu gràcies a la 'intervenció' del rector del poble i de les autoritats locals. Els pares adoptius no ajudaren gens a mitigar l’angoixa de la nina, ans al contrari: entre altres maltractaments psicològics, na Rafaela hagué d’entomar que sa mare s’havia mort, però tothom llevat d’ella sabia que no era vera.
La frase que hem sentit mil vegades de “la realitat supera la ficció” aquí és ben aplicable i queda àmpliament demostrada en un magnífic llibre. L’ha escrit un dels fills de na Rafaela, Jaume Clar Lorente, després d’anys de recerca, viatges i grans dosis de coratge. Muñeca de trapo és una història colpidora, en què no hi ha tirs ni droga, però sí corrupció i sang, sang que no es veu, però que brolla en cada pàgina. Els sentiments que el fill i autor aconsegueix traslladar al paper són d’una humanitat i senzillesa feixugues de tan reals que són. Aquells fets tingueren lloc en plena Guerra Civil espanyola: comencen a Múrcia, passen per Sevilla i Barcelona i acaben a Alaró. La crònica vital que relata Jaume Clar ens toca el moll de l’os i demostra l’amor incondicional per sa mare. La dificultat per trobar testimonis materials i humans que poguessin ajudar-lo a estirar el fil i desembullar la troca fa que el resultat encara sigui més meritori, tenint en compte que és la primera obra que publica. La satisfacció d’haver pogut mitigar la consciència de sa mare ja és el premi. I un darrer detall: l’autor decidí escriure Muñeca de trapo en castellà perquè sa mare, viva i sana, la pogués llegir i entendre, ja que no va ser instruïda en la nostra llengua. Esperem trobar-la aviat en català a les llibreries.
Ricard Pla és periodista
