De l’article de Francesc Granell (Barcelona, 1944 - Girona, 2022) a L'Avui (19-I-1977), diari fundat feia poc. L’economista i advocat Francesc Granell –mort d’accident aquest dimarts– va ser catedràtic d’economia a la UB i director general honorari de la Comissió Europea, on havia exercit càrrecs de responsabilitat. Com a alumne de dret va actuar en el Sindicat Democràtic d’Estudiants.
Malgrat que hem hagut d’esperar molts anys que el català comenci a ésser novament considerat pels estaments oficials, sembla que les últimes declaracions del president del govern [Adolfo Suárez] –en la seva visita a Barcelona per a recollir les conclusions de la comissió per a l’estudi del règim especial per a les quatre províncies catalanes– han deixat la porta oberta a la “cooficialitat oficial” del català. Dic “cooficialitat oficial” perquè tots sabem prou bé que al nostre país la “cooficialitat real” ha existit fins i tot en els moments més crítics de persecució i prohibició de tot el que pogués atemptar contra el que es considerava la uniformitat de “l’Imperi”, i tots tenim experiències viscudes de perfecta entesa entre persones parlant català i castellà en tota mena d’activitats i contactes humans, polítics, econòmics, culturals, de negocis i un llarg etcètera. La nova doctrina del govern sembla situar-se, doncs, en la línia d’evitar en el camp lingüístic la separació –normal en totes les esferes de la vida pública espanyola dels últims anys– entre l’Espanya oficial i la real o, millor, la Catalunya oficial i la real, en un aspecte que ara per ara no sembla ja massa conflictiu després, sobretot, d’haver parlat el rei en català durant la seva primera visita oficial a Barcelona al començament del 1976. Però crec que el tema de la cooficialitat ens el prenem a la lleugera i que ningú no s’ha parat a valorar el que efectivament vol dir. Jo tinc experiència de donar classes al cinquè curs de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona des de fa més de cinc anys, i he vist com moltes de les activitats docents d’aquests últims temps han estat fetes en català d’una manera espontània, sense que ningú hi donés cap importància i sense que fes falta que el rector en funcions de la Universitat o el president del govern fessin declaracions per a considerar com a existent oficialment una cosa que ja existeix realment per la sola raó que vivim en una societat amb un bilingüisme que no passa desapercebut ni al turista poc observador que va per primer cop a Barcelona. No, no cal fer declaracions més o menys ampul·loses de reconeixement d’un estat de coses que és obvi per a tothom. Cal, només, posar-hi els mitjans perquè la “cooficialitat oficial” acompanyi la real. Si no es té aquest propòsit, val més no remoure el tema per tal de no fer encara més evident l’opressió que pateix l’idioma català, des de fa molts anys […] Mentre no hi hagi mitjans econòmics per a resoldre els problemes tècnics autèntics que sens dubte existeixen, l’excusa dels intransigents de dir que els catalans hem d’entendre per força el castellà sense que, a ells, els pugui ésser exigit cap esforç per a integrar-se al català, serà l’argument que farà que la cooficialitat quedi en no res i que els catalans hàgim de continuar acceptant que alguns vulguin perpetuar l’actual situació d’unioficialitat del castellà com “llengua de l’Imperi”. [...]
