27/02/2021

Conversant amb un pres polític

3 min

Un dels presos polítics em deia aquesta setmana que és important pensar quin país volem tenir d’aquí deu anys. Insistia que ens convé fugir de la immediatesa, del regat curt, de les presses. Suposo que la presó canvia moltes coses, et fa més pacient i més savi. Si vols arribar lluny ves a poc a poc. També, arran del cas Hasél, comentàvem el problema de la violència, dels contenidors cremats, de la renúncia a fer bandera de la paraula com a mètode. La manera com lluites per aconseguir una cosa condiciona la cosa que aconseguiràs: si hi poses ira, foc i força, el resultat serà irat, incendiari i forçat. La societat que n’emergeixi estarà irremeiablement marcada pel camí que hauràs fet. La democràcia es reforça amb pulcritud democràtica, la legitimitat s’obté si actues legítimament. No pots convertir-te en el mirall d’allò que vols combatre.

Cada gest de violència és una derrota de la humanitat. M’he fet intolerant amb la tolerància cap als esclats descontrolats de ràbia col·lectiva, que mai porten res de bo, són gregaris, anul·len l’individu davant la massa. Els que algun dia ens vam deixar portar per la fúria d’una idea o un sentiment sabem de la seva perillositat encomanadissa. La justícia es guanya sent just. Amb l’ús de la força bruta els ideals s’embruten. Als joves els costa, això. La no-violència i la resistència passiva són difícils, poc espectaculars, però en realitat més heroiques. Costa molt construir una cultura de la reivindicació pacífica i molt poc malmetre-la. A Catalunya fa un temps que l’hem fet malbé. La violència policial de l’1-O, a més de reprimir, espantar i demostrar la capacitat d’intimidació de l’Estat, també buscava trencar el comportament impol·lut de l’independentisme al carrer, i ho ha aconseguit.

Quina Catalunya volem, doncs, d’aquí 10 anys? Com hem d’actuar? L’atur juvenil és un drama, el canvi climàtic un desastre, i la baixa qualitat democràtica fa basarda, però als joves no se’ls pot dir: “Com que no teniu feina ni perspectives de progrés, com que el mon és una merda, doncs entenem que us esbraveu al carrer cremant contenidors, trencant vidres i tirant pedres”. És un missatge condescendent i de derrota, de baixa exigència. És com si tanquéssim els ulls davant d’un grup d’alumnes que, emprenyats per un suspens col·lectiu imposat per un professor impresentable, es dediquessin a trencar taules, cadires i vidres. No podem fer veure que és normal convertir de tant en tant la ciutat en un camp de batalla. I no s’hi val a donar tota la culpa a la policia, sense que això vulgui dir acceptar foams ni excessos de cap mena, que hi són.

Hem acabat delegant la protesta en una minoria que ha fet seva l’acció de guerrilla urbana. No fa tant sortíem centenars de milers de persones al carrer i el crit pacífic ressonava arreu. Ara hi surten uns pocs milers i la bullanga ens avergonyeix a molts i trenca l’encís i la potència ètica de la protesta col·lectiva. L’Estat ens té allí on volia: instal·lats en la ràbia descontrolada, empetitits, convertits en un problema d’ordre públic, no en un majúscul desafiament polític. El carrer l’hem perdut.

Per sort ens queden els vots i l’exemplaritat dels represaliats. També estaria bé recuperar el prestigi de les institucions i de la paraula, la que agermana política i pedagogia. La fortalesa d’una societat o d’una idea no es mesura per la cridòria a les xarxes o la fúria al carrer, sinó per la persistència i la grandesa moral, per la capacitat de seducció i d’il·lusió, pel compromís diari i honest a la feina, al govern, a l’escola, a l’associacionisme, a casa, arreu. Per la coherència entre el que dius i el que fas. Aquest és el camí més segur per avançar. El dels contenidors en flames és un miratge perdedor i embrutidor: glòria efímera per avui i més desorientació per demà.

(El pres polític amb qui he conversat és el pacifista Raül Romeva).

stats