De l’article de Josep Alemany i Borràs (Blanes, 1868 - el Masnou, 1943) al diari La Pallaresa (27-IX-1916), un dels periòdics estudiats pel lector Josep Varela i Serra a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El periodista, poeta, dramaturg i narrador Josep Alemany observava amb esperit crític la política catalana. El 1912 havia estat secretari dels Jocs Florals de Barcelona.
A Catalunya sofrim fa molt de temps una espècie d’enlluernament que ens fa veure les coses diferents de lo que són en realitat, i aquest fet fatal porta aparellat el reconeixement de certs valors en un sentit i en una intensitat que no responen a la certesa de la seva real existència. D’aquí la falta d’un ideal que podríem dir-ne nacionalista en l’estricte i veritable sentit de la paraula, això és, un ideal de tota la nació catalana, de tota la terra on la nostra benvolguda llengua es parlada i entesa generalment, ja que per sobre de totes les teories és i ha estat la llengua el xinyell més viu i efectiu que ha marcat en tots temps les fites de les nacionalitats naturals. [...] La política ha contribuït en gran mesura a enterbolir la visió clara dels catalans en tot quant afecta a la cosa públic. La política apar està renyida amb la sinceritat, amb la noblesa de sentiments i amb la força virtual de les idees que es defensen. L’actuació franca, enlairada i digna en la defensa dels ideals no és patrimoni dels polítics en general i per aquest motiu es busquen fórmules i procediments que suggestionin, que acaparin, tot anul·lant-la, la voluntat del poble, fins arribar a fer d’aquest, o de la part que ells considerin necessari pels seus fins, una massa pastosa, sense suc ni bruc; una espècie de broma més o menys intensa que va d’aquí d’allà, puja o baixa, s’esfuma o es condensa segons les necessitats de la seva particular política, fins quan aquella és inspirada per una bona intenció que, afortunadament, en nostra terra, és la majoria de vegades. Nosaltres podem tenir polítics somniadors, idealistes, equivocats; però no en tenim de malintencionats, no hi tenim en la política catalans explotadors del poble. Però si no són els seus explotadors, si no l’enganyen intencionadament, podrien enganyar-lo per omissió o per insuficiència, ja que, atrofiant-se, com ve succeint, la voluntat del poble, priven que aquest pensi per compte propi i pesi el pro i el contra de les coses que ells li diuen, i s’avesi a prendre com article de fe lo que ells li prediquen des de les seves tribunes o els seus diaris, no sempre acompanyat de la raó, de la veritat i de la justícia. [...] Si volem que a Catalunya s’hi respiri llibertat, fugim dels enlluernaments i pensem tots per compte propi, mesurant i cercant el com i el què dels homes i les coses. Vulguem ésser tots jutges i reus a la vegada, fent que els nostres ideals siguin presentats i discutits a la plaça pública, a la llum del dia i amb tota la llibertat. La democràcia que caracteritza al poble català ho reclama. Allà quedem esperant-hi als nostres fiscals, però preparats també, sempre, per fer de jutges.
