LA COSA VA AIXÍ, un dia qualsevol: una periodista -jo mateixa, per no anar més enfora- vol entrevistar una directora general. No li ho demanes directament perquè ja no hi ha responsable ni subresponsable polític de les Illes que no tingui el seu cap de premsa. Et responen, potser després de dies, que ara no toca, que el Govern vol que primer entrevistem consellers i conselleres. Aquest “ara no toca” o, quan demanes qualsevol cosa, un “ja us en passarem la informació en un comunicat” s’han convertit, durant la legislatura passada i en la present, en el pa nostre de cada dia, un pa malsà que als mitjans de comunicació se’ns entravessa, sobretot quan pensam en les conseqüències que té per als lectors. Ens ho trobam en les principals institucions, sobretot amb el Govern i amb l’Ajuntament de Palma -el Consell sol ser més assequible. Però en tot cas, ens ho trobam amb uns governants d’esquerres, que han teixit un sistema de control de la informació abusiu i, com el pa, malsà. Una no hi pot donar passada.
Quan parl de ‘sistema’ és perquè ara ja em fa tot l’efecte que es tracta d’un engranatge ben dissenyat . Des del començament de la legislatura passada i en tendència creixent en l’actual, els responsables polítics de les nostres institucions han fet tot el possible per contractar molts dels millors periodistes de cada mitjà com a caps de premsa, caps de comunicació, caps de gabinet o assessors. Res a dir, perquè és molt comprensible que els periodistes acceptin una feina en una institució pública que està millor retribuïda i que en principi els ofereix avantatjoses condicions laborals. El que no es pot entendre -i s’estén, que és pitjor-és que els governants d’esquerres, amb això que necessiten imperiosament un periodista a la seva vida, que pagam tots, contribueixin a afeblir uns mitjans de comunicació ja afeblits per la conjuntura general i tots els errors -també- que des dels mateixos mitjans hàgim pogut cometre.
Encara hi ha més. Si un govern autonòmic, insular o municipal vol comunicar bé i per a això intenta tenir el màxim de bons periodistes possible, el que farà serà dissenyar un sistema de comunicació àgil i facilitador de la informació i no una guàrdia pretoriana que la custodiï, que la tanqui amb pany i clau i només l’obri quan li convé i amb comunicats oficials. Posar els periodistes a protegir la informació és com donar als lladres la custòdia de la caixa forta, en el sentit que la nostra feina ha estat sempre obtenir-la.
La cosa també va així: quan toqui, t’avisarem per a l’entrevista; quan toqui, us convocarem a una roda de premsa. I pobre del governant que contesti directament i espontània els periodistes, que després et conta l’eixabuc que ha rebut per part dels seus superiors -aquest va per lliure, diuen- o dels seus caps de premsa. Tot això no fa sinó allunyar de cada vegada més la política de la ciutadania. I és que aquest control de la informació no ens afecta tant la feina dels periodistes, que també, sinó tota la resta de la població. Per això us en faig partícips.
