26/03/2021

Uns contrasts desconcertants

4 min

Aquesta setmana, prèvia als inicis de les festes de Pasqua, i amb l’anunci de l’obertura de portes a turistes alemanys,  diversos mitjans –alemanys i de Catalunya– han volgut saber quina era, al nostre criteri, la fotografia actual de l’illa i com es rebia aquesta possibilitat en els diferents sectors de la societat, en el marc de la situació pandèmica, econòmica i social a les Illes.

Sorprèn, en tots els casos, la superficialitat amb què els mitjans s’aproximen a una realitat complexa i profunda, més propera ja –com apunta l’economista Antoni Riera– a una situació de xoc econòmic, més que no de crisi econòmica. Preguntes com si els turistes alemanys seran benvinguts o si ens sentim agreujats per no poder anar a Catalunya i per contra que puguin venir alemanys a l’illa, són inicialment desconcertants. Així com que ens demanin si es viu millor amb els carrers i zones turístiques buides. Vivim una situació amb unes implicacions socials devastadores, encara ara massa invisibilitzades i, en tot cas, en absolut assumides com el que són: situacions derivades d’un model que ja, abans de la pandèmia, generava desigualtats i situacions de pobresa i exclusió en augment, i que ara la pandèmia no ha fet més que delatar i agreujar. Les coes dels menjadors socials com el que gestiona l’Associació Tardor han passat d’atendre 150/200 persones diàries abans de la pandèmia (que no és poc) a 1.250 ara mateix. I a les persones migrants se’ls segueix exigint presentar un contracte de feina per tenir regularitzada la seva situació, abocant a milers de persones a una situació sense sortida i a la desesperació.

I mentre l’activitat econòmica per excel·lència a les Illes es troba gairebé paralitzada, no són pocs els moviments polítics i empresarials que pretenen (amb unes cucales posades als ulls) no veure tota la complexitat, amplitud i profunditat de la crisi, i centrar-se només a recuperar la situació de (a)normalitat prèvia a la crisi, costi el que costi. En paral·lel, l’anunci de l’arribada de fons europeus per a la recuperació econòmica ha propiciat un posicionament ràpid dels grans interessos econòmics i empresarials, ara enfocats a situar els seus projectes aprofitant la urgència de la reactivació i vestint-los amb un relat de bones intencions i transformadors (transicions verdes o digitalització). Uns projectes, però, que sense que s’hagi elaborat en cap moment cap estratègia política prèvia i imprescindible de transformació de model econòmic en el marc de la recuperació econòmica post-covid, des del territori i enfocada als reptes i canvis que sí o sí haurem d’afrontar, amb reforçament dels serveis públics i un lideratge clar des d’allò públic i col·lectiu, no seran més que transformacions empresarials privades costejades amb doblers públics i deute de les futures generacions.

Als ecologistes se’n gira feina: no deixam de veure, cada dia, la quantitat d’anuncis de falses solucions com les energies renovables de promoció privada a dojo damunt sòl rústic o el mal anomenat hidrogen verd que ara es ven com la salvació. Veim com, en la situació de vulnerabilitat econòmica que afrontam, grans interessos i inversors especulen amb la nostra misèria; aquesta mateixa setmana en un fòrum sobre el mercat (atenció, que ja s’enfoca com a mercat i no com a dret) de l’habitatge, Francisco López del Bufet Staubach ho deia clar: “Hi ha zones de Mallorca d’interès internacional en les que els preus no cauen. El client actual és un perfil molt solvent que analitza el mercat abans, a la recerca d’una segona residència per invertir. Aquests nous inversors no només cerquen una segona residència. Venen a obtenir beneficis. Aquest mercat immobiliari és el que hauríem de potenciar”. Més clar impossible, aprofitam el “potencial de desesperació” per enfocar els objectius d’especulació immobiliària en el marc del “mercat” de l’habitatge. Veim com sota el lema de “projectes de reindustrialització” se’ns reobre la cimentera de CEMEX, es condemna la serra de Tofla amb l’explotació de Can Negret, i hi sumem ara una planta asfàltica, una planta d'hidrogen i més parcs fotovoltaics en rústic (a Lloseta i Petra), tot plegat molt “estratègic”. Veurem també com la reactivació del turisme “estratègic” ens tornarà a dur creuers, que ara seran els més verds i segurs del món, i “l’economia circular” malentesa donarà peu a projectes en els quals l’única circularitat és tornar caure una i mil vegades en la pedra d’una concepció errònia de sostenibilitat.

En definitiva, una situació que requereix perspectiva i anàlisi com a procés, com a canvi de cicle –alguns parlen fins i tot de canvi d’era– i en el que és clar que el canvi podria ser per millorar i protegir la vida en totes les seves dimensions i des de la seva dignificació o, per contra, el canvi ens pot abocar a una acceleració i aprofundiment en les causes mateixes que ens han abocat al col·lapse.   I això serà així si optam per les solucions curtplacistes, de mercat, des de la urgència, sense perspectiva, i en absolut estratègiques per disminuir vulnerabilitat i augmentar resiliència, com a territori i com a societat, a mitjà i llarg termini.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB

stats