La decisió de convocar eleccions a Catalunya va venir acte seguit d’aprovar-se l’article 155 al Senat, i es va fer públic per part del president Rajoy la mateixa nit de la proclamació al Parlament de la República catalana. Ara ha començat aquesta campanya electoral ben anòmala, inèdita en comparació a qualsevol democràcia normalitzada a Occident.
No es veu gaire sovint això: unes eleccions forçades per un govern dirigit per un partit minoritari a la ‘regió’ intervinguda, a la qual se li han empresonat els seus líders, o se’ls ha empès a un exili ignominiós, a l’espera d’una justícia normalitzada, i tot per haver muntat una votació que va ser brutalment reprimida. És vertaderament anòmal, espantós, fins i tot, i fa de mal explicar a qualsevol que no conegui ni l’autoritària història d’Espanya o les múltiples giragonses que ha tingut la seva relació amb Catalunya els últims tres-cents anys.
Potser a Catalunya la gent s’acostuma a tot amb excessiva facilitat. Es normalitza la submissió i la degradació perquè forma part d’una dinàmica històrica molt sabuda. Anem de la fanfarronada a la submissió; de l’èpica al recolliment; de l’epopeia al verset de Nadal. I sempre amb un somriure a la boca, ara tapada amb una bufanda groga, el color de moda a les prohibicions. Encara tenim presos polítics, però el que semblava aberrant el dia de la seva entrada a presó s’acaba convertint en el pa nostre de cada dia. Fins i tot, sembla, hem hagut d’acceptar que la República potser haurà d’esperar mentre l’estat espanyol no vulgui negociar res de res, de tal manera que part del sobiranisme coqueteja amb l’esquerra retòrica i federal de cara a aparcar el projecte republicà una legislatura més, mentre ‘s’agafen forces’ i es mira d’alliberar els presos polítics i de retornar les competències intervingudes. Que això sigui així potser és inevitable, però alhora és llastimós. Sembla que la república és com una varietat del ‘pacte fiscal’, la reivindicació del qual, fa només quatre anys, també es va desar al fons del calaix després de veure que no te’l donarien.
Pot semblar que els unionistes tenen raó, i que això de la república no és més que una manera de jugar amb els somnis i les esperances de la bona gent farta del menyspreu espanyol, mentre s’ocupen les institucions i es dona corda de fons a l’autonomisme de sempre, mentre s’assumeixen els riscos de la persecució judicial si estires massa de la corda. I també es van fent llibrets sobre el procés i els seus accessoris, pamflets sense solta ni volta, per a nodrir ‘el relat’ amb anècdotes i raonaments de tertúlia tronada. Literatura de samarreta.
L’Estat pot arribar a semblar que ens fa un favor; ens dona una cosa contra la qual lluitar sense prendre mal, un passatemps edificant que ens permet elevacions, excursions i patriotisme però que alhora no soscava ni un mil·límetre el règim del 78 i el dibuix territorial centralista. Sigui com sigui, l’Estat té ara mateix matèria judicial per muntar processos penals, o seguir amb els ara oberts contra el sobiranisme, per als propers deu anys. I això no té cap perspectiva de canviar a curt termini, per molt que alguns que no tenen el poder de fer-ho —el PSC— parlin d’indults en plena campanya electoral.
Aquest és un plet que va per llarg; ens queda rebre molt d’escarni; l’espanyolisme polític i el seu periodisme d’estat continua ben nodrit, i sovint cobra millor que la policia. L’estratègia només pot ser estoica: aguantar i aguantar, no defallir gens i empassar-se la ràbia, aprendre a viure en l’eterna comèdia de l’anormalitat espanyola, alhora que fem acudits i provem de viure sense prendre mal. De fer la contrària sí que en sabem. Fer la república ja és tota una altra cosa.
