Opinió
Opinió 15/11/2018

Quan érem contistes

i
Carles Cabrera
3 min

En Pere Bueno m’informà mitjançant un whatsapp que en Jaume Conti ens havia deixat. De tant en tant havia anat mantenint contacte amb el Sr. Conti al llarg dels darrers anys, i el fet que darrerament ja no en sabés res em feia témer el pitjor. En aquest sentit, les darreres notícies que m’havien arribat sobre el seu estat de salut tampoc no havien estat gaire esperançadores.

En Conti va ser el primer batle democràtic de Bunyola pels independents del seu poble entre el 1979 i el 1983, més endavant regidor per la coalició dels mateixos independents i el PSM entre l’any 1996 i el 2002 i director de la Coral Polifònica de la seva vila natal. Però, per a mi, sobretot, va ser el director del col·legi Pius XII, on jo vaig estudiar, el meu tutor durant un any, professor de llengua castellana aquell curs, i de música, al següent. També va ser el responsable que una escola com la nostra agafàs durant els anys vuitanta l’estendard del català ‒fora estridències, deia en el seu obituari el company Aguiló Mora, que també és piusdotzenc com jo i anava un parell de cursos per davant meu. No sé si d’estridències n’hi va haver però amb certa oposició a la normalització lingüística sí que es va topar. O bé contra la seva manera de fer feina. Ho desconec. Nosaltres érem al·lots i mai no ho descobriríem.

El cas és que en un determinat moment els crítics li guanyaren el torcebraç i el defenestraren de director. No pogueren apartar-lo de Pius perquè allò, per a ell, era com la música, la llengua, la política o la religió. Un cos indivisible. Tot u. I nosaltres, que havíem tornat grans, ho vérem i no ho podíem consentir. Un dia va passar per un corredor i ens va trobar a en Pere, n’Enric Tur i a mi i ens va dir que nosaltres érem els “contestataris”. Mai assumírem aquella etiqueta però sí que ens declaràrem com a “contistes”. Un altre dia que el vaig trobar, no sé si abans o després d’això, vaig voler escatir què havia passat amb ell i el seu càrrec. La resposta críptica i irònica que em donà em va fer pensar un instant si realment havia entès allò que m’havia volgut dir. El seu somriure mentre parlava m’ho confirmà. Vaig esbossar també un rictus i em vaig adonar que ja m’estava parlant com un adult. Per ventura sí que d’aquell dia ençà som un contista contestatari.

Una vegada vaig escriure en premsa sobre la meva vivència escolar. En Jaume ho va llegir i no va estar bo fins que es posà en contacte amb mi a través del diari en què la vaig publicar. I, des d’aleshores, ens vàrem retrobar en un parell d’ocasions. Em va acompanyar a can Climent Garau, al cel sia, perquè jo volia entrevistar-lo per a “Serra d’Or” i la interviu va sortir impresa a la revista. Igualment, va acceptar l’envit d’intervenir, el 2015, en una taula rodona de cultura d’El Pi al costat del director de l’Auditori de Sa Màniga, en Pere Santandreu, i la pintora Maria Crespí. Quan es convocaren les penúltimes eleccions estatals, em telefonà per informar-me que dipositaria el seu vot per en Jaume Font. Seria una de les darreres vegades que conversàrem plegats.

Avui en Conti ja no hi és però sempre que través per davant Pius XII, i ho faig sovint perquè treball a l’STEI, em sent orgullosíssim d’haver estudiat en una escola com aquella. I estar orgullós de Pius XII significa estar-ho de tot el que vol dir Pius XII, aquell col·legi que en Jaume Conti volgué convertir en un rostre d’ell mateix. Una escola responsable, seriosa, tranquil·la, moderada i catalanista ‒potser sí, sense estridències! La meva escola. La d’en Jaume. Descansa en pau, bon amic meu. “Sit tibi terra levis”.

stats