El consens que acaba sent un parany

L'article que Esteve Vidal -secretari general de DA i segurament un dels joves polítics amb més projecció de futur- va publicar el dia de Reis a ‘El Periòdic’ podria qualificar-se d'irrefutable des del punt de vista teòric, difícil de qüestionar si no fos perquè el tema de l'escrit -el consens en política- dut a la pràctica té moltes més variables que les teoritzades per l'articulista.

S'han de deixar de banda els legítims interessos de partit perquè en essència tots comparteixen els mateixos objectius, afirma Esteve Vidal. Bé, dependrà de quins objectius estiguem parlant. Si el que diem és que tots els partits ens asseguren que volen el benestar dels ciutadans, un país pròsper i socialment just... doncs sí, tots ho comparteixen. La diferència està en el contingut, és a dir, què entén cada un dels partits com a benestar, prosperitat i justícia i com fer-ho possible. I aquí és on hi ha la dificultat per arribar als grans consensos -en aquest país i en qualsevol altre- perquè es parteix en primer terme de la distància política entre les parts que s'han de posar d'acord.

Hi ha qui diu que s'han de deixar les ideologies de banda per assolir consensos pel bé del país -que vindria a ser el que ens proposaria l'article esmentat, però sense dir la paraula ideologia. Aquesta afirmació és un engany perquè primer de tot hem d'acceptar com a cert que tots els partits es presenten amb models de societat diferents pensant cadascun d'ells que el seu projecte és el millor per l'esdevenir dels ciutadans. No és el mateix un model social des del punt de vista neoliberal, que des del punt de vista socialdemòcrata o que des de la visió anticapitalista; i així la primera dificultat ja rau en l'existència -i defensa- de models de país diferents. Per arribar a consensos i que aquests siguin bons -fins i tot satisfaci els egos partidistes-, no s'han de deixar de banda les ideologies, sinó que la voluntat de treballar el consens ha de servir per aproximar-se més al projecte de país que un defensa.

El que ens trobem sovint -per no dir quasi sempre- és que qui apel·la al consens -parlo en abstracte, aquí i arreu sense assenyalar a ningú- ho fa per imposar el seu criteri, és a dir que el rival polític assumeixi la seva norma. Certament, el manual ens diu que el consens és allò a què s'arriba després que dues parts es posen d'acord en uns aspectes comuns partint de dos punts distanciats. Però els propis polítics han pervertit tant la paraula, l'han retorçada i l'han feta servir tantes vegades emplaçant-se uns als altres -quants discursos no hem escoltat de pactes d'estat!- que el consens ha passat de poder ser una pràctica de la millor política a una gran escenificació buida de contingut.

En el discurs polític el consens acaba sent un mite, un parany, fins i tot un engany quan es fa servir de forma reiterada. Només s'hi arriba quan hi ha autèntica emergència nacional. Aleshores és quan es produeix l'excepció, com bé diu l'articulista al final del seu escrit, i tot i així sovint ho fa a trompades -en un ús metafòric del mot, si se'm permet.