25/09/2021

'La condena': una sèrie tan bona com dolorosa

2 min

Una de les millors sèries dels últims mesos és, sens dubte, La condena (Time ), a Movistar+. Només té una durada de tres episodis. I aquesta dada ja és una declaració d’intencions sobre l’honestedat d’aquesta producció de la BBC. Sense pressa, explica la història amb tots els matisos que necessita per fer-ho molt bé. Però tampoc la dilata innecessàriament en benefici d’una suposada grandiloqüència televisiva ni d’una autocomplaença narrativa. La minisèrie destaca per la seva austeritat i el seu desig de comunicar molt bé a l’espectador el pòsit emocional de la història i no pas els artificis de la trama.

Els protagonistes de La condena són dos homes que coincideixen a la presó. Un és un professor d’institut que ha estat condemnat a quatre anys per haver matat un ciclista quan conduïa begut. L’altre és un funcionari exemplar del centre penitenciari. Els actors Sean Bean i Stephen Graham els interpreten magistralment, sobretot per la seva capacitat de contenció dramàtica. El guió és magnífic perquè administra a la perfecció l’ús de la paraula. Es verbalitza allò estrictament necessari i es demostra una confiança absoluta en el talent dels intèrprets per engrandir la història. La virtut de la sèrie és que tot i ser un drama carcerari punyent i dolorós no cau en els excessos ni en els estereotips. Se sosté a base de control i precisió en el detall. Més que les trifulgues de criminals engarjolats (que no deixen de ser-hi en un segon pla), la sèrie pretén explorar el viatge interior de l’individu relacionat amb el sentiment de culpa, el sentit del deure i la responsabilitat individual. De fet, el títol original de la sèrie, Time, ja indica que no vol centrar la seva essència en el procés de càstig com a expiació de la culpa sinó en el factor temps per assumir un mateix les conseqüències dels seus actes. I, malgrat això, no oblida una bona trama: ben cosida, amb girs inesperats però sense efectismes ni conflictes rocambolescos per afegir suspens, i molt rodona a nivell argumental.

D’una banda, i com a producció de la televisió pública britànica, la minisèrie fa inevitable una reflexió sobre la precarietat del sistema penitenciari i la seva ineficàcia en la majoria de casos perquè concep el càstig des d’una perspectiva molt allunyada de les necessitats emocionals i psicològiques dels individus. Però, de l’altra, més important que això és la manera com la sèrie afronta el drama íntim dels dos protagonistes. La condena és profundament dolorosa, però no per les puntuals situacions de violència o la duresa de la manca de llibertat, que també hi estan representades. Les escenes que més commouen tenen a veure amb les dificultats dels personatges per mirar dins seu, per reflexionar sobre la seva condició. La condena no ens parla de bons i dolents, d’innocents o culpables. Ens parla d’una cosa molt més difícil: la moral, el sentit de la responsabilitat i el coratge per assumir la pròpia culpa, que sovint demana més temps que la sentència d’un jutge.

stats