Concòrdia a garrotades
Són infatigables i, a més, desborden imaginació. Em refereixo a totes aquelles persones i grups organitzats que des de fa decennis, des de les beceroles del règim de 1978, treballen de manera pluridisciplinària i ideològicament transversal per sembrar de fòbies, recels i hostilitats la imatge que dels catalans hom té a la resta de l’Estat i la percepció que els catalans tenen d’Espanya com a estructura de poder. Aquell Julio Feo que, en les albors del felipato, desdenyà la bandera catalana titllant-la de banderín; i aquell Manuel Jiménez de Parga segons el qual els catalans haurien de ser més humils perquè, a l’Edat Mitjana, no practicaven la més elemental higiene mentre els andalusos gaudien de fonts multicolors; i aquell Miguel Ángel Rodríguez –avui, el Rasputin de Díaz Ayuso– per a qui, a còpia de reclamar seleccions esportives pròpies, els catalans acabarien “jugando a las canicas”; i l’Aznar de “las chapas de los coches”, i el Rodríguez Ibarra de “la peor burguesía de España”, i el Pablo Casado –em sap greu parlar malament dels morts– dels nens a qui es prohibia anar al lavabo si ho demanaven en castellà... Una antologia d’aquestes floretes ompliria les pàgines d’aquest diari de cap a cap.
Darrerament, la llista que he esbossat s’ha vist enriquida amb nous actors, entre els quals destaca l’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), principal impulsora del 25% de castellà. L’entitat es constituí el 2013 amb l’objectiu explícit d’aconseguir la “neutralitat ideològica” als centres educatius catalans. Ho trobo ben raonable, considerant que el model escolar espanyol, aquell que l’AEB voldria implantar a Catalunya a punta de... tricorni, es caracteritza per ser exquisidament neutral i estar lliure de qualsevol càrrega identitària.
Mirin si ho és, de neutral, que tota la docència s’hi fa en anglès –que és la llengua del futur i de la mundialització– excepte dues hores setmanals d’esperanto. Pel que fa a la geografia, presta molta més atenció a la dramàtica situació de l’Antàrtida que a localismes fluvials o bé orogràfics de la península Ibèrica. I què direm de la història? Els docents ja ni recorden qui eren els Reis Catòlics o qui “descobrí” Amèrica, consideren que això no té la menor importància i es concentren a explicar grans dinàmiques civilitzatòries a escala planetària. Les banderes? Convencionals draps de coloraines per distreure els ignorants. Els himnes? Musiquetes carrinclones que no mereixen cap respecte. I així successivament.
Com és lògic, la defensa fervorosa que l’AEB fa d’un model escolar tan avançat, cosmopolita i net d’ideologies o de prejudicis territorials mereix tota mena de reconeixements, i ara n’hi volen donar un dels grossos. Les Tres Gràcies de l’Olimp patriòtic espanyol (és a dir, la marquesa Cayetana, la presidenta Isabel Díaz Ayuso i, una mica desmillorada, Inés Arrimadas) encapçalen la llista de notabilitats que han proposat l’Asamblea por una Escuela Bilingüe com a candidata al premi Princesa d’Astúries... a la Concòrdia!
Naturalment, s’ha sumat a tan noble causa el bo i millor de l’espanyolisme amb ínfules: el pallasso Albert Boadella, el funambulista Toni Cantó, el marquès de Vargas Llosa i de Preysler, Xavier Pericay (¿què se’n deu haver fet del Tontaina?), l’acadèmic –sobretot, en supèrbia– Félix de Azúa, mihemmano Alfonso Guerra, l’exministre César Antonio Molina, l’antigament comunista Ramón Tamames... i, fins i tot, alguna de les impulsores del nou partit polític Valents, cosa que acaba d’ubicar el projecte d’Eva Parera.
L’argumentari d’aquests pròcers per demanar l’alta distinció afirma que, havent aconseguit la sentència del 25% de castellà, l’AEB “posa fi a dècades d’imposició del català”; i, després d’una lluita “pacient, perseverant, pacífica i heroica”, “exemple de coratge” enfront de l’assetjament nacionalista, ha obtingut “una victòria de la concòrdia enfront del sectarisme, la impunitat i l’exclusió”. Els promotors de la candidatura culminen la seva retòrica assegurant que l’AEB “és l’esperança d’una Catalunya reconciliada amb la concòrdia i una Espanya sense llacunes democràtiques”. Com veuen, no s’hi posen per poc; vaja, no són gent de posar-s’hi per poc.
Lamentablement, no soc membre dels jurats dels premis Princesa d’Astúries. Ni tan sols conec ningú que ho sigui, i que pogués vehicular o transmetre les meves preferències, per no dir les meves pressions. Tanmateix, desitjo de tot cor i des d’aquí demano públicament que, el proper mes d’octubre, l’Asamblea por una Escuela Bilingüe guanyi per aclamació el premi Princesa d’Astúries a la Concòrdia. Com que desconec, a hores d’ara, amb quines altres candidatures haurà de competir, ignoro si ho tindrà fàcil o difícil. Però confio molt en el Departament de Fer Amics de la Zarzuela –aquell que ja va excel·lir amb el discurs reial del 3 d’octubre de 2017–, degudament assessorat per la càtedra d’Intel·ligència Emocional de la FAES i, si convingués, per la direcció d’algun dels prestigiosos màsters en ciència política de la Universidad Rey Juan Carlos. Compto que, entre tots, no desaprofitaran l’ocasió d’escenificar un gran gest d’empatia, complicitat i conciliació envers la Catalunya que tant estimen.
