23/11/2021

La Comuna de París

3 min

Aquest any es commemora el 150 aniversari de la Comuna de París. Aquesta experiència va ser el primer intent reeixit de construir un projecte de societat d’arrel socialista.

La Comuna va néixer el març del 1871 en el context d’una derrota. Napoleó III, emperador de França durant més de 30 anys, havia estat capturat a Sedan per les tropes de Prússia i els seus aliats, amb bona part del seu exèrcit. França, en aquell moment, va trontollar, i de les cendres de la derrota en va sorgir la Tercera República de Gambetta i Thiers. També nasqué el II Imperi alemany de Bismark i el kàiser Guillem II.

La Comuna es va generar en aquell convuls context, en què governà durant 60 dies i promulgà una sèrie de decrets revolucionaris, com l'autogestió de les fàbriques abandonades pels seus amos, la creació d'escoles de bressol per als fills de les obreres, la laïcitat de l'Estat, l'obligació de les esglésies d'acollir les assemblees de veïns i de sumar-se a les tasques socials, la tramesa dels lloguers impagats i l'abolició dels interessos dels deutes. Moltes mesures responien a la necessitat de pal·liar la pobresa generalitzada que havia causat la guerra. Sotmesa gairebé immediatament al setge del govern provisional de la III República, la Comuna va ser reprimida amb extrema duresa. Més de 20.000 comuners, inclosos dones i nins, van ser afusellats de deu en deu en el que després es va anomenar 'El mur dels comuners', al cementiri de Pére-Lachaise. Un lloc que és visitat cada any en l'aniversari de la revolta.

S’ha de dir que aquesta revolta ha despertat fascinació al llarg del temps. Marx, Engels, Bakunin, Lenin i Trotski van intentar treure lliçons teòriques des de la limitada experiència viscuda per la Comuna. Posteriorment, comunistes, esquerrans de tot tipus i anarquistes l’han vista com un model a seguir. I encara, dos segles després, aquella revolta continua enmirallant-nos.

S’ha de dir que, a Espanya, els anys setanta del segle XIX també foren temps convulsos. Els diferents governs d'aquest període hagueren de fer front a l'aixecament independentista cubà, els complots carlins a Catalunya, Navarra i el País Basc i les conxorxes republicanes. Recordem que el 1868 la reina Isabel II havia estat destronada. El nou règim aprovà una nova constitució (1869) que definia Espanya com un regne. El nou candidat, Amadeu de Savoia, fou nomenat rei per les Corts Constituents el 1870.

Aquest nou règim va contribuir en canvis profunds en el panorama de les forces polítiques illenques. Per una banda, la llibertat d'associació i d’impremta va afavorir el desenvolupament de partits i sindicats, que s'organitzaren en tots els àmbits de les circunscripcions electorals i establiren aliances entre ells. Per altra banda, la posada en vigor del sufragi universal, en deixar abandonat el sistema censatari, va eliminar entre moderats i progressistes aquest factor de diferenciació.

Així, no és difícil d’entendre que, quan la Comuna es va alçar a París, els sectors republicans illencs més radicals –vinculats als 'intransigents' del Partit Republicà Federal i el diari El Obrero– així com figures del món obrer com Fèlix Mateu Domeray, Francesc Tomàs Oliver, Miquel Paieres, Guillem Arbós, Josep Roca, Josep Còdol i Rafel Alemany, tots vinculats al Centre Federal de Societats Obreres de Palma, rebessin la revolta amb entusiasme.

No és cosa estranya. Al cap i a la fi, Mallorca no vivia el segle XIX d’esquenes al món, i la connexió del republicanisme i l’obrerisme mallorquí amb els debats europeus de l’època era un fet.

Per tal de tenir present la revolta parisenca, el passat dia 11 es va organitzar a l’Arxiu del Regne de Mallorca la taula rodona 150è aniversari de la Comuna de París 1871-2021, diferents perspectives des de l'òptica actual, a càrrec de Dolors Marín, Pep Vílchez i Jordi Maíz, que fou moderada per Maria Margalida Perelló. Gràcies! Perquè recordar una de les primeres experiències de govern socialista del món també és un acte memòria històrica. Perquè, al cap i a la fi, són experiències clau per entendre d’on venim, qui som i cap on anam.

Joan Pau Jordà és professor

stats