Les comparacions no sempre són oioses

PalmaAra i suara, aquí o sullà, trobes un bon motiu per anar al teatre. O per mirar-lo en streaming, ara que sovint no tens altre remei. Observant el que s’ha fet i es fa en pandèmia, una pensa que, si no n’hi hagués, avui els escenaris de l’illa no aturarien de bullir. Els espectadors aniríem d’Artà a Palma, de Manacor a Binissalem, de Santanyí a Alcúdia, fascinats entre estrenes i propostes que vibren i fan vibrar. Un parell de vegades ja, la companya Clàudia Darder ens ha fet fixar en l’interès de la moguda escènica que hi ha ara mateix a Mallorca. Jove, atrevida, destapa la memòria històrica o dissecciona el turisme massiu. Experimental, internacionalitzadora, multifacètica... Fixem-nos en el que es fa des del C.IN.E (Centre d’Investigació Escènica) de Sineu. Na Clàudia també ho ha fet amb la música, sobre l’embranzida de la creació musical més jove, fins al punt que els músics confessen que és un moment excel·lent per crear a Mallorca. Ho poden fer al·lotes que no passen els 30 anys i recuperen –i transformen– els cants foravilers, o al·lots igualment joves que van del rap al rock o al pop, o segueixen el rastre que han deixat els Antònia Font, que tampoc està gens malament un país que ja va creant escoles.

Quan et preguntes a què ve aquesta bona salut de les arts escèniques i de la creació musical a l’illa –és clar que podria ser millor, sempre, però ha estat molt pitjor–, saps que hi ha una sèrie de factors que no neixen per generació espontània. I entre tots ells, n’esmentaria dos: tant la música com el teatre tenen una formació superior, una formació reglada i, especialment la música, dona la possibilitat de formar-se en totes les etapes de la vida i a la pràctica totalitat dels municipis. La feina que fan el Conservatori de Música i Dansa i totes les escoles municipals, a més de la que es fa des de l’Escola Superior d’Art Dramàtic es deixa notar en qualitat i en inquietuds. L’altre factor ve que majoritàriament fan una mirada local. La formació completa i estable i la mirada local sense complexos, entre altres coses, fan que avui el teatre i la música de les Illes ens fascinin, i hi vegem un bon present i un prometedor futur. 

Les comparacions no sempre són oioses. Fins i tot una diria que són necessàries, sobretot si poden provocar reaccions. Què els passa, a les arts visuals? No hi ha una formació ni bàsica ni superior –ara es parla de fer una facultat de Belles Arts, però no hi ha escoles per als menors– i, a més, la mirada de l’art ha volgut ser tan i tan global que no acaba de mirar enlloc. Una diria que té bastants més complexos i que se’ls hauria de començar a llevar, també via educació artística, per guanyar criteri i interès.