Publicitat
Publicitat

Les companyies del PSC

L'artefacte ideològic va prendre forma al llarg dels anys 60 del segle passat. Va tenir expressions acadèmiques elaborades (entre les quals el famós llibre de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa , publicat el 1967) i d'altres de més primàries, com l'hostilitat d'alguns estudiants ultraesquerranistes al fet que es parlés català en les assemblees universitàries del darrer franquisme, perquè " el catalán es la lengua de la burguesía ".

En tot cas, la tesi de fons -que el nacionalisme català era intrínsecament dretà i estava lligat a les classes conservadores, a l'ordre establert- va fer el seu forat, malgrat els esforços d'historiadors com Josep Termes per desmentir-la. Eclipsada per les eufòries de la Transició, per l'ambient de l'Assemblea de Catalunya -quan tothom aparentava reconèixer el dret del poble català a autodeterminar-se-, la identificació entre nacionalisme, dreta i burgesia va rebrotar amb força a partir del 1980, com a reacció davant la inesperada i llarguíssima hegemonia politicoelectoral de Jordi Pujol. Caldrien diversos i gruixuts volums per fer l'antologia dels textos que, provinents sobretot de l'òrbita socialista, van insistir al llarg de les darreres dues dècades del nou-cents a associar les reivindicacions nacionals catalanes amb la reacció antimoderna, amb el ruralisme, amb el carlisme, amb la dreta més arnada i caciquista.

És cert que, des del tombant de segle, aquesta actitud del PSC i els seus entorns es va modular. Primer l'elecció de Pasqual Maragall com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat, després la necessitat de pactar amb Esquerra Republicana i el compromís d'elaborar un nou Estatut, van decantar el Partit dels Socialistes cap a posicions més toves i conciliadores amb l'agenda nacionalista. Prova d'aquest gir van ser les reaccions hostils que suscitaren des de la fugida dels escriptors, actors i periodistes que impulsarien el naixement de Ciutadans fins als esgarips provocadors d'un Joan Ferran exigint que s'arrenqués la crosta nacionalista .

La severa derrota electoral del novembre del 2010 i la configuració en la subsegüent legislatura d'un bloc parlamentari més o menys estable entre CiU i el PP català va permetre reviscolar el discurs més clàssic del PSC: ho veieu? Tots dos nacionalismes són de dretes i, de fet, fan servir les respectives banderes per tapar les retallades, les polítiques antisocials, la submissió d'uns i altres als interessos dels rics...

Però, als inquilins dels despatxos del carrer Nicaragua, la comoditat d'aquest esquema reduccionista els va durar poc: menys de dos anys. Des de la tardor del 2012, quan el dret dels catalans a determinar el nostre estatus futur s'erigí en el centre del debat polític, i des que al desembre es va establir una nova majoria parlamentària CiU-ERC (recordem que Esquerra havia estat puntal bàsic dels governs Maragall i Montilla, de manera que ara no resulta fàcil abominar-ne), la direcció del PSC va quedar descol·locada. Durant mesos, ha jugat a l'equidistància -ni independentisme, ni unionisme- i ha arborat una bandera federalista que les notícies polítiques provinents d'Espanya fan cada dia més inversemblant, més il·lusòria. Fins que, dimecres passat, Pere Navarro decidí retratar-se en relació al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

L'esmentat Pacte va donar lloc a dues fotos, una de real i l'altra fàcil d'imaginar: la dels assistents, a les escales del Parlament, i la dels autoexclosos o absents voluntaris. I sí, no negaré que entre els reunits hi hagi grandíssimes diferències d'estil, d'objectius, de cultura política: les que separen la CUP i les Cambres de Comerç, l'Assemblea Nacional Catalana i la Pimec, Òmnium i el Front d'Alliberament Gai. Tanmateix, ¿s'han fixat en el bloc dels absents, en la pinya formada pels senyors Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera i Joaquim Gay de Montellà?

Diguin-me ingenu, però encara crec que veure quins van ser els seus partners en el boicot a la reunió de dimecres hauria de suscitar, al si del PSC, una reflexió autocrítica i una rectificació. El que ha estat el principal partit de l'esquerra catalana des del 1977, ¿de bracet de la gran patronal que és Foment del Treball? La sigla que ha fet exitoses campanyes -te'n recordes, Pepe?- sota l'eslògan "Si tu no hi vas, ells tornen", ¿arrenglerada ara amb ells , amb la gent de Rajoy, i Wert, i Aznar...? L'organització dels Reventós, dels Cornudella, dels Fernández Jurado, dels Andreu i Abelló, dels Maragall, dels Nadal..., ¿competint avui amb l'espanyolisme cada cop més dretà de Ciutadans?

Plantegem-ho en uns termes que sempre han estat grats al PSC: dretes i esquerres. ¿On li sembla a la cúpula socialista que hi havia dimecres més dretans, més càrrega conservadora, més defensa dels interessos de les grans fortunes: entre els que validaren el Pacte (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, UGT, CCOO, USOC, Confederació d'Associacions Veïnals...) o entre els que s'hi van oposar (PP, C's, Foment i PSC)?

Una cosa és segura: no serà amb aquestes companyies que el PSC remuntarà el vol.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF