Collir fruita o no collir-la
Al segle passat ara arribaven els caps de setmana rojos. Era el temps de les cireres. Per a alguns estudiants el primer stage de pretemporada. El canapè. El piscolabis del tiberi de suor pantagruèlica que vindria: tot l’estiu collint fruita. Les cireres continuen. Els estudiants, no. La natura sempre fa pam i pipa a l’home. La natura és caníbal. L’home, un aprenent de barbacoes. Ella sempre té la darrera paraula, el darrer ganivet. Zas!
Ve l’estiu a cavall. Galopant. Orgullós. Imparable. No trobareu des de fa anys als camps de fruiters estudiants collint fruita. Abans n’hi havia tants com cireres, pomes, peres, préssecs... Collien fruita a l’estiu. Com d’altres feien de cambrers, manobres... Hi havia exèrcits interclassistes de xiquets i xiquetes de batxillerat, universitat, treballant com un dia D. Una hora H. Un desembarcament en una Normandia existencial. Era una missió, una obligació. Un no hi ha marxa enrere. Au, a l’aigua, al fang. A batallar, a conquerir el futur. Ara, no. Ara els trobareu panxa enlaire prenent el sol a les platges que abans s’havien de guanyar amb caigudes i suor. No era cap pel·lícula. Era la realitat.
De tot el que es va dient sobre la pel·li Alcarràs no he vist que es digui això. Es diu de tot: la fi d’un món, els pobres pagesos, els preus, el capitalisme, el veganisme, les administracions, els selenites, sa tia enana i son tiet contorsionista... Però no es parla d’això. I és nuclear. És el nostre Hiroshima. Com a país, com a societat. Hem tret els fills de treballar als estius perquè gastin tot l’estiu. Aquí està tot. No hi doneu més tombs. Culpeu el sistema, Doraemon o el Capità Enciam, però foteu unes neurones en conserva i a veure el gust de la tragèdia confitada del no future en un pot d’almívar humà. Com cervells entaforats en formol. Tenim el demà tancat i barrat. També teniu raó. És cert. No hi ha més veritat que aquesta: ara és difícil, feixuc, laberíntic que els estudiants puguin treballar a l’estiu ni que sigui furgant-se el nas per fer suvenirs amb mocs. No hi ha res a fer.
Avui si un jove volgués treballar collint fruita a l’estiu els sindicats verticals de la dictadura de l’analfabetisme existencial voldrien negociar amb el sol un conveni. Sí, amb l’astre. Li exigirien que disminuís els seus raigs calorosos en un 25 per cent. Que mantingués una temperatura que no superés x graus perquè sinó no es pot treballar espiritualment. Obligarien els candidats a fer cursos psicotècnics-neuronals-emocionals-col·laterals-coaxials per aprendre a suar harmònicament amb el nostre ésser i el cosmos. Tot així. No pararíem. Que no pari la ruqueria. Que no pari la negació de la natura, la realitat, la vida. El que eren valors ahir avui són qualificats de tortura. Tot al revés. Per això les criatures d’encefalograma pla de bleda assolellada no entenen ni entendran res. Tampoc el futur que ve i que ja està caient com fruita madura. Com una hòstia reconsagrada.
El món de demà és un Blade runner no fet de robots. Un Matrix d’algoritmes senzills. Un Star wars combatent amb espases de neurones i pell. El futur està fabricat per una tecnologia humana antiga i única. I és radical, afamada, indubtable. És un ganivet, una espasa, una guillotina. Partirà, dividirà, trossejarà els homínids entre els que han collit fruita i els que no. La divisió terrenal-galàctica és aquesta. El futur és entre les tomates que suquen i les que no suquen. Entre els que han suat i els que no. Entre els que són protagonistes de la pel·lícula de la vida i els que veuen, descobreixen la vida en una pel·lícula. Entre les llàgrimes reals i les llàgrimes de Photoshop pseudoemocional. I així hem arribat al fruit.
Hi ha un món que només volia collir respecte. Res més. I no se li ha donat. Se li ha negat. El respecte i l’existència. Se l’ha assassinat premeditadament. És un crim. Ho sintetitza molt bé Ferran Sàez, fill d’aquest planeta etern: “El que reclama aquest món és respecte per la seva determinació de continuar existint. Respecte”. Som fills del patiment. Hereus de la suada. I no hi ha hagut respecte. Per la terra. Pels morts. Zas! Ara, quan tot està morint, comença la revenja natural. Perquè la pitjor collita és no sembrar. I si plantes merda, colliràs merda. Zas! Molts, sí, molts morireu de gana. I una informació: els ordinadors, els telèfons, les ruqueries, la ignorància no són comestibles. És massa tard. I la vida no és una pel·lícula. La vida és una altra cosa. Quan no es respecten les cireres arriba irrespectuosament la sang.
