Col·laborar, no confrontar

Si algú té una cosa que ens interessa, per tenir-hi accés l’aproximació ha de ser empàtica, col·laborativa, no confrontacional, perquè aquesta actitud facilita la relació i acosta l’acord. La contrària el dificulta i l’allunya. L’afirmació és òbvia, no necessita demostració.

En política sovint se segueix el camí contrari perquè és més important demostrar la voluntat d’aconseguir l’objectiu que aconseguir-lo. És una hipocresia plena de simbologia que porta a fer el contrari del que s’afirma. En els negocis i en economia només compten els resultats... i en política també malgrat que la “mala política” pretengui justificar el contrari.

Els programes per a la reconstrucció de l’economia europea, Mecanisme de Reconstrucció i Resiliència (MRR), mobilitzats per la Comissió Europea (CE), sota l’impuls de França i Alemanya, són un acord dels estats membres. Són aquests els que conjuntament s’endeuten per aportar ajuts als estats de la Unió que més ho necessiten. Els fons venen en forma de subvenció, 312.000 M€, i préstecs, 438.000 M€. Les subvencions arriben del 2021 al 2023.

Espanya i Italià són els dos estats que més participació hi tenen, 70.000 M€. França i Alemanya en reben respectivament 40.000 M€ i 25.000 M€, i la resta d’estats, menys.

Dues conseqüències: a) els fons vindran a l’estat que els rep de la CE -¿cal recordar que la Unió Europea, UE, és un club d’estats?- i b) la negociació d’Espanya a Europa ha estat excel·lent pels fons aconseguits.

Una part aniran a reparar els danys de la crisi, pagar ERTOs, aportar ajuts que compensin les pèrdues de les empreses, etc. -van a qui ho necessita-, i l’altra a millorar l’eficiència de la nostra economia a través de projectes i iniciatives público-privades per crear activitats industrials, científiques i tecnològiques -van on hi ha coneixement i experiència-. No és un repartiment proporcional i neutre. La fabricació de xips, de vacunes humanes, de bateries per a cotxes elèctrics, millorar la sanitat a través de nous mètodes quirúrgics, aprofitar -reciclant- la totalitat de l’aigua utilitzada, reduir a zero la contaminació de les granges de porcs i fer compatible amb el medi ambient el producte més important de la nostra indústria alimentària, etc.

És desconegut què anirà a reparació o millora, però el 2021, dels 24.198 M€ ja compromesos, però no encara rebuts de la CE i incorporats als pressupostos del govern central, 10.338 M€ aniran a projectes de millora de l’economia. És esperable, per tant, que dels 70.000 M€ que l’Estat rebrà de la CE fins al 2023, el 40%/50% seran destinats a projectes de millora econòmica.

El pla que presenta el govern espanyol a Europa parla bàsicament de les conseqüències que es deriven de l’execució de projectes. Tindrem cotxes menys contaminants, cases energèticament més eficients, menys emissió a l’atmosfera de gasos amb efecte hivernacle, millors comunicacions, etc. És un pla definit reactivament, no un pla que concreti les palanques i accions que permeten aconseguir els resultats. Part dels fons es transferiran directament a les comunitats, però seran finalistes, és a dir, estarà definit l’ús que se n’ha de fer.

Hi ha dues polítiques possibles a partir d’aquesta realitat, demanar que el govern central transfereixi a les comunitats fons no finalistes que cada comunitat autònoma utilitzarà com millor li sembli o promoure grans projectes que desenvolupin les accions que els plans MRR preveuen. A partir de la demostrada voluntat de gestionar aquests fons des del govern central és poc discutible que la política més eficaç ara serà promoure projectes a través de col·laboracions entre empreses o centres de recerca, i presentar-los per aconseguir que siguin elegits i finançats amb el diner públic provinent dels programes MRR de la CE. El fet de disposar d’un grup de parlamentaris catalans que actuï coordinadament representa una força política, en aquestes circumstàncies, especialment útil. No cal dir més.

És evident que la distribució d’aquests fons entre diferents ministeris, tal com s’ha fet amb el pressupost, no en facilita l’accés per destinar-los a projectes concrets. S’entén aquesta situació a través de la imatge d’aquell emprenedor que té una bossa per posar-hi els diners per al seu projecte i ha d’anar picant a diferents portes per aconseguir el que necessita.

Una vegada més es tracta de col·laborar i no confrontar en benefici propi. Oblidem les polítiques dels gestos... que són demostratives, però poc útils, i concentrem-nos en les polítiques de les realitats. A Espanya tenim pocs exemples de polítics que es comportin d’aquesta manera però n’hi ha hagut en difícils circumstàncies, Prieto a la República, López Rodó i Ullastres sota la dictadura... A Catalunya n’hi ha hagut més, Prat de la Riba, Pujol, Maragall; i al País Basc quasi tots, Aguirre, Uriarte, Ardanza, Urkullu, Imaz... Si els jutgem pels resultats, es conclou que el pragmatisme és la manera més eficaç d’actuar. L’exemple alemany des d’Adenauer, Erhard, Brandt, Schmidt, Kohl i Merkel ho demostra malgrat l’aparent, només aparent, “grisor” dels personatges.