PeriodistaPerimetralment oposada a l’illa i al món, la gent que habita la capital de Quíbia (amb permís de la vila natal de Nadal Batle, Miquel Barceló i Miquel Bauçà) resta tancada rondes endins. Sota l’aura conductista dels Reis d’Orient, ara, com que no hem fet bonda, ens toca el carbó del confinament. El traç d’una línia imaginària sobre un terreny real ha estat motiu de controvèrsia al llarg de la història. Més que res per l’arbitrarietat que pateixen sempre els qui es troben arran de la frontera. A Manacor, per exemple, sabem que no podem anar al polígon industrial, però, en canvi, sí que se’ns és permès de visitar, en passeig reposat i abillats amb el morralet prescriptiu, el museu i les instal·lacions de la Rafa Nadal Academy. Igual que sabem que podem prendre carretera de Son Negre amunt i fer unes partidetes de pàdel, mantenint, això sí, sempre, la distància de seguretat; però, en canvi no podem aturar-nos a comprar al súper que hi ha a la carretera vella de Sant Llorenç. La casuística per als vilans, pagesos i conradors (a la fi cobren sentit els goigs santantoniers!) és infinita i no ens entretindrem ara i aquí a desglossar-la, car el temps de viure i de gaudir és limitat tant per a qui obra aquestes lletres com per a qui les rep en sagrada comunió lectora.
Més enllà de meres i supèrflues convencions lineals, el perimetratge dels manacorers suposarà, a la fi, la constatació de l’existència d’una espècie d’ecosistema que oscil·la gràcilment entre les flaires primaverals i revolucionàries i la fètida olor de la podridura més secular i antiga. Un ecosistema que s’ubica en un hàbitat destrossat per l’especulació urbanística i el mal gust congènit (no s’ha pogut escatir encara si es tracta d’una qüestió genètica o d’un problema històric) de tants de cossets nats entre les rondes que tanquen el singular hexàgon manacorer.
Mel a la boca i fel en el cor, ens han dit sempre, als dolentots capitalins. I quan hom ha detectat la falsedat d’un producte, l’estafa o, simplement, la mala qualitat, no s’ha estat de dir tampoc “això pareix or passat per Manacor”. De bufes, rics de nova planta i gent que vol esser en tenim per noliejar una grapada d’avions. Els hereus del feixistes que, si no fos per l’artrosi i les pigues dolentes, anirien sempre a mà alçada i cara al sol s’arremolinen a la plaça principal del poble i indaguen prejudicialment fesomies i vestimentes per omplir llistes i paranoies guerracivilistes. Juguen a cartes, a dòmino. I sobretot a tennis. I a monopoli, però al de veres. Uns i altres no són gaire, però se solen posar nerviosets quan no comanden els seus i poden sofrir poc la dissidència i menys encara la veritat que, quan miren al cel, els cau escopida a la cara.
Després hi ha els contraris, els qui anirien dins el camió patrullat per qualcú amb un malnom molt, massa, nostre, cap al cementeri, fermats de dos en dos amb un vencill. Des del liberal amb cultura fins al comunista ignorant, passant per l’independentista, el socialista i el podemita, encollats com coloms per dur al mercat de la sang, que sempre és en dilluns, baldament no hi hagi més escorxador que el de Son Coletes. Són una gent que van a conferències sobre el país, que acudeixen al teatre, que de vegades fan comèdia i d’altres diuen coses molt serioses. Passa, això darrer, als tassers dels cafès, avui cruelment proscrits, on, abrandats, eleven els braços i la veu donant-se la raó, sabent que la tenen. Bravejant a voltes, sincerant-se sovint. Són, també, persones que erosionen la gargamella amb glopades de cançons i mots amorosos d’herbes. Escriuen, pinten, actuen, inventen, creen. Subverteixen, pausadament, el món. Són, en definitiva, una gent que se sent molt corresponsable del que passa a la capital quíbera, i una gent que s’indigna quan les coses no es fan com s’haurien de fer per servar encesa la flama del poble. Són el que són, i ho mostren a la glosadora i partforanista manera. Són líders, la capitalina classe de Quíbia, en la conseqüència i la coherència d’una manera de ser, d’una manera d’entendre el món, d’una mallorquinitat catalana que sovint se sent incompresa entre l’altiva metròpoli barcelonina i la provinciana Palma d’intramurs. És gent que, a més d’existir, és. I segueix la més elevada dimensió copulativa del verb. Copular, acoblar-se. Reproduir-se, créixer. Transcendir més enllà del nimi fet d’existir dins el món, més enllà de ser un borralló de llana enmig del firmament. Així són, els manacorins del camió, una senya amarrada al temps antic, una ala estesa dins un cel de futur estibat d’àngels que es vesteixen d’arrels en comptes de plomes.
Resten, encara, els altres, els inexistents. Els qui no poden pagar el lloguer, els qui nasqueren a Nador, els qui demanen per menjar, els qui ballen salsa al Diamonds, els qui torren baldana de vedella per Sant Antoni, els qui cerquen brega pels carrerons, els qui maten el be, els qui tenen botigues obertes els dies feiners i els diumenges, els qui s’acaramullen als cafès perquè només tenen un matalàs en terra dins una habitació compartida, les qui venen el seu cos per una grapada de monedes infectades de supèrbia, les qui renten els culs dels rics vells, els qui habiten aquí sense viure-hi sabent tothora que ca seva és a una altra banda. Els qui no entenen que el món és divers i els qui fan passes cada dia per comprendre-ho. Poca cosa en saben, aquests, de camions i de pistes de tennis, de cementeris i de llibres i pintures.
Ara, perimetrats, conviurem potser com no ho hem fet mai. O per ventura com ho hem fet sempre. Qui sap si el coronavirus dels orgues ens farà comprendre, a la fi, que estam condemnats a compartir, a ser, a créixer i a escampar profèticament la bona nova de la nostra bruta, feliç, intensa, contradictòria i abrandada existència.
