SORTIDA D'EMERGÈNCIA

La clau que ho explica tot

A començaments d’aquesta setmana, el diari Última Hora publicava una informació que crec que és necessari subratllar, i de la qual es va fer ressò en aquest diari Cristina Ros, en una de les seves sempre lúcides columnes. La informació és aquesta: més de la meitat de la població de Palma, concretament el 51% just, no té estudis o només ha fet estudis primaris. La font de la dada és oficial: el padró municipal d’habitants a 1 de gener de 2020. Concorda amb les habituals —i desoladores— dades de les successives edicions de l’informe PISA (aquell que una consellera d’Educació i Cultura de José Ramón Bauzá va rebatejar com a “informe Trepitja”), que situen les Balears entre les regions europees on són més majoritaris el fracàs i l’abandonament escolars. Evidentment les dades del padró de Palma es refereixen únicament a Ciutat i no a tot Balears, però són igualment importants i representatives.

Aquest endarreriment educatiu (per no dir-ne esfondrament educatiu) és, de molt, el problema més greu que tenim com a societat, i no és cap exageració afirmar que és la mare de tots els altres. De fet, n’és causa i a la vegada n’és conseqüència: va directament lligat amb altres rècords que també tristament col·lecionam, com ara els índexs més alts de població en el llindar de la pobresa, les majors desigualtats socials (és a dir, som una de les comunitats en què els pobres són més pobres i els rics són més rics, i en què la diferència entre els uns i els altres pot arribar a ser més feridora i descarnada), un dels índexs més elevats de violència contra les dones, o un dels percentatges de vot més elevats per a l’extrema dreta. Balears també és la comunitat amb la cistella de la compra més cara i en què l’habitatge és més car i, per tant, més inaccessible per a una part més àmplia de la població. No em consta que estigui quantificat, però també és fàcil detectar-hi un nivell molt baix del que se sol anomenar cultura democràtica, en el sentit de tenir consciència dels propis drets i deures com a ciutadà i un cert coneixement de les institucions públiques, d’allò que representen i de les funcions que compleixen. El mateix podríem dir sobre la idea de bé comú, entesa com la necessitat de no fer malbé els espais comuns per no perjudicar els altres i perjudicar-se un mateix, etcètera. A algú li pot parèixer que els fenòmens esmentats són aïllats i no tenen vinculació entre ells, però sí que estan directament interrelacionats. Tots es refereixen a dèficits bàsics en la construcció de la identitat individual dels ciutadans (la identitat col·lectiva, evidentment, suma i inclou les identitats individuals que la integren). I tots, agafats d’un en un i en conjunt, responen a mancances educatives també bàsiques.

Això s’explica en una terra on encara són vives les herències del caciquisme, inclosa la idea que els pobres i els seus fills no han de tenir accés a segons què, començant pels estudis. És la mateixa idea que va fonamentar la reforma educativa del PP (l’anomenada llei Wert), tot i que aquí fa temps que tenim interioritzada també la llei del diner fàcil i el guany immediat: per fer doblers no s’han de menester tants d’estudis, el turisme proveirà. És un error colossal que ens condemna a ser un país (una comunitat, un arxipèlag, digueu-ne com vulgueu) sense ossos ni músculs, perquè el coneixement i la cultura són l’esquelet i la musculatura d’una societat. En lloc d’un cos social format i articulat, som una massa tova, a punt sempre per ser grapejada i espremuda de qualsevol manera pels més desaprensius. La pregunta és si volem continuar d’aquesta manera. Un apunt: no és obligatori continuar-hi, i tampoc és inevitable.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF