18/06/2022

La ciutat de la neurona

3 min

L’any 1888, el de la gran exposició de la Ciutadella, va ser un annus mirabilis per a Barcelona. Cent anys després Eduardo Mendoza en faria l’arrencada de La ciutat dels prodigis. Però hi ha un fet no tan conegut, realment extraordinari, i de rellevància universal, que també va passar aquell any a Barcelona: Santiago Ramón y Cajal, catedràtic de la Universitat de Barcelona des de l’any anterior, i que descriu el 1888 com “mi año cumbre, mi año de fortuna... ”, va descobrir que el teixit cerebral es compon de cèl·lules individualitzades. És així com va néixer a Barcelona la neurona. La decisió de Cajal de venir a Barcelona, des de València, és un exemple molt notable del que poden donar de si les bones polítiques d’atracció de talent. Va estar-se a Barcelona 5 anys. Després va progressar cap a catedràtic de la Universidad Central, avui Complutense, a Madrid, única a l’Estat on per llei es podia impartir docència de doctorat, imprescindible per a un científic seriós. Van ser cinc anys ben profitosos per a ell però també per a la ciutat que el va atreure i que, justificadament, i gràcies a ell, podria autoproclamar-se, amb un xic d’hipèrbole, la ciutat de la neurona.

El 150è aniversari del 1888 serà el 2038. Segur que a la ciutat hi haurà commemoracions. I segur que inclouran el descobriment de la neurona. Però per què no fem que no sigui un any només per celebrar un moment gloriós del passat sinó la culminació d’un salt endavant preparat durant quinze anys? Siguem ambiciosos i metòdics i fixem-nos des d’ara mateix fites d’envergadura que vagin orientant les accions concretes que prendrem en el camí cap al 2038. Pel que fa a la neurona, el segle XXI serà el segle de les neurociències. Els esforços que la humanitat dedicarà a entendre el funcionament del cervell, a cuidar i curar les moltes patologies que hi tenen l’origen, i a evitar que el seu deteriorament frustri les possibilitats que obre l’allargament de la vida, seran enormes. La ciutat on es va descobrir la neurona hauria d’aspirar, en l’horitzó del 2038 però idealment ja molt abans, a un paper capdavanter en aquest formidable repte planetari.

Ens ho podem plantejar perquè som lluny de partir de zero. En aquests moments les neurociències ja són molt fortes a Catalunya. Recentment n’hem pogut fer un recompte parcial arran d’una convocatòria del ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital per al desenvolupament d’un Centre Nacional de Neurotecnologia. Amb el suport de la Generalitat, s’hi ha presentat un projecte liderat per la UB i que implica quatre universitats (UB, UAB, UPC, UPF), sis centres CERCA (Idibaps, Idibell, VHIR, CVC, ICFO, IBEC), el CSIC, el BSC i la Fundació Pasqual Maragall. El lideratge de la UB es lògic: el seu Institut de Neurociències gaudeix de la respectada distinció d’excel·lència María de Maeztu del ministeri de Ciència, i ja va presentar una molt ben valorada prefiguració de la proposta actual a la convocatòria catalana d’expressions d’interès per als fons Next Generation. I tot plegat encaixa molt bé amb el fet que va ser la UB la que ens va portar Cajal a Barcelona.

No és aquest el lloc per descriure els indicadors que justifiquen el pes aclaparador de la capacitat científica que el conjunt de proposants representa. És realment difícil imaginar que el govern central no pugui trobar els recursos per impulsar-lo. Afegeixo que seria natural que a escala espanyola ho fes amb els diferents nuclis territorials d’excel·lència ja existents: Alacant, Barcelona, Madrid i algun altre. Espanya és prou gran, les neurociències prou importants i Ramón y Cajal prou emblemàtic per no fer de la convocatòria un torneig innecessari.

En tot cas, i pel que fa a Catalunya, la proposta és una fita sobre la qual construir. L’esforç fet significa que un panorama que fins ara era descriptible amb el terme negatiu “fragmentat” passa a ser descriptible en positiu com un de “dispers ordenat”. Un panorama on, amb l’impuls de la Generalitat, tinguem, d’una banda, programes conjunts d’activitats i, sobretot, de contractació –l’atracció i recuperació de talent és clau si la ciutat de la neurona ha d’arribar a situar-se a la primeríssima fila mundial– que enforteixin i propiciïn una certa especialització dels diferents nodes. I, de l’altra, que tinguem un referent institucional fort en si mateix però que compti amb un equipament comú que visualitzi la força del conjunt. En la proposta aquest s’implantaria al Campus Mundet de la UB. Posem-nos-hi.