Ciutadans, el partit de l’estriptis
Van venir al món amb un messies despullat, Jesús Albert Rivera de Todos los Santos, i ara acaben tots nus, pelats, en un desert de predicadors prenent el pèl amb miraculosos xarops per fer créixer pelussa incendiària. El partit creat des dels laboratoris R+D (Ràbia + Destrucció) de l’estat en mal estat espanyol per fracturar Catalunya ara és un terratrèmol polític amb plaques tectòniques ballant amb serra elèctrica a tota la pell de brau-frau. El partit de la mala llet de vaca boja artificial, la mala educació d’analfabetisme existencial, la baralla caníbal d’after hour de polígon de matinada ara acaba amb una festa major d’explosió nuclear de baralla de navalles, metralladores, bombes insultants, letals. Ciutadans es queda sense Ciutadans. El partit taronja passa a vermell. Prohibit el pas, la neurona no passa d’aquí. Stop. Perill. Accident. Baixi del cotxe i corri mentre es dessagna, mentre la gasolina goteja al terra per explotar.
El partit Naranjito degollat per la guillotina de la realitat: un tros de la taronja fugint cagant sucs cap al PP i l’altre cap al PSOE. Tot el que sobreïxi del vas, cap a Vox. Aquest amor de mitja taronja passional irracional de la maté porque era mí a. Aquest amor violent d’hòsties al carrer per diversió de pel·li La taronja mecànica. Partit trencador de cares i pàtries monolítiques, com a bona criatura nascuda a Catalunya, és un partit genèticament independentista, rupturista. Ciutadans ha estat això: un partit alliberador, redemptor, que desferma les passions ocultes, castrades, prohibides de molts catalans: és el partit de l’estriptis. Strippers professionals que han ajudat a despullar a tothom. A tocar cuixa. A sortir de l’armari. A gaudir dels cossos nus. Llençols humits. Escena de llit de motel de carretera. En concret de la C-13.
A Lleida, capital de la Terra Ferma desfermada, el 2015 s’inocula el primer assaig víric reproductiu de futur: el pacte PSC-Ciutadans. Un assaig subvencionat pels laboratoris de l’estat espanyol pandèmic que vol desplegar un aire de reocupació de Catalunya, un Front Espanyolista Pantone Roig-Taronja. El fracàs és tan colossal i crematori que aquell alcalde ja no recordat per ningú (hem buscat i es deia Àngel Ros) que amb galtes de pinxo a la brasa deia liderar el sector catalanista del PSC, enganyant convergents, ara està exiliat a Andorra com a diplomàtic del no res i tractant de fer una mimesi amb un isard. Tot això gràcies a Ciutadans. Ara, rebentat en mil bocins, molts d’aquests trossos tornen a la casa familiar: el Partit Sense Catalunya (PSC). I aquesta exhibició de carns d’escorxador dels Ciutadans s’ha estès a tota comuna carnívora que es deixa anar com un brau reprimit.
Els comuns, els ecs IC (Intolerants contra Catalunya), els mitologia de bestiari de mil cares deformes del PSUC gràcies a l’estriptis de Ciutadans, també han tornat al xalet de l’Empordà PVC de casta-caspa espanyola i, sense vergonya, i desfermats de qualsevol castració química o mineral, es mostren nus a la galàxia com a espanyols constitucionals letals, com a comunistes vegetals amb l’humor en quarantena. Ball de show girls gloriós i pornogràfic: amb Manuel Valls com a stripper esbojarrat que ha permès una de les grans enganyifes de la política occidental des de la caiguda de Roma barbacoa, l’alcaldia a Ada Colau Cacau. Gràcies a Ciutadans tenim tot això i més: Vox, un PP residual. Ciutadans, com l’energia, es transforma, policromàtica, calidoscòpica, virolada, pigmentada. United Colors of Destrucció Estriptis Missió. Gràcies, Ciutadans, per recordar-nos el vostre naixement, la vostra detonació i la vostra resurrecció a la resta de partits tenyits de vosaltres. El taronja és el roig i el negre permanent que feia veure Joan Sales el 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de «falangistes» sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La «dialéctica de los puños y las pistolas » de José Antonio ¿no ve a ser la «acción directa » tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns; l’aversió a Catalunya també”. Era això, el taronja: ocultar el roig i negre perpetu que ara apareix, com una nova exposició eclosió dels colors de sempre a les cares, als partits de sempre. Gràcies per tot, Ciutadans strippers.
