Els ciutadans de les Balears i els seus drets lingüístics

L’anunci que, a la fi, el Govern obrirà l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics és, sens dubte, una bona notícia. També ho és que la nova llei balear d’educació obligarà al compliment del ja gairebé històric Decret de mínims, pel qual l’escola està obligada a fer ús del català com a mínim en el 50% de l’horari lectiu. La irregularitat que suposa que no es compleixi un decret que no només respon a la cooficialitat del català i el castellà, sinó que, a més, està pensat perquè la llengua pròpia d’aquestes illes sigui un instrument de cohesió social, s’hauria d’haver acabat. Igualment, s’ha de posar fi a la constant vulneració de drets que pateixen les persones catalanoparlants quan no se les atén en la seva llengua, malgrat que té, per llei, la mateixa consideració que el castellà. Allò que mai no es permetria a les Balears amb una de les dues llengües oficials, s’ha permès amb la pròpia durant massa temps, diguessin el que diguessin les normes.

Potser ens veim obligats a recórrer a interessos de partits d’àmbit estatal i una part de la seva militància amb una marcada tendència espanyolista, com és el cas dels socialistes -més que no de Podem- per intentar entendre per què l’Oficina ha trigat un any i mig a posar-se en marxa quan constava com un dels acords de governabilitat que se signaren a Bellver. Segurament només això pot explicar també que el blindatge que ara sembla que es farà del Decret de mínims no constàs ja en el primer esborrany de la nova llei d’educació. En tot cas, encara que tard, benvingudes siguin ambdues iniciatives, si més no mentre esperam conèixer més detalls de la seva aplicació i, entre d’altres, dels recursos per a la vigilància del compliment.

Si la Conselleria d’Educació haurà de controlar, com no ha fet fins ara, que els centres educatius apliquin el mínnim del 50%, encara ho té més difícil l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics que, sense capacitat sancionadora, sembla que només podrà intentar convèncer aquells que contravinguin al dret dels catalanoparlants.

Així les coses, sembla imprescindible que els mateixos ciutadans prenguin consciència d’aquests drets. La seva vulneració és constant, es repeteix dia rere dia, encara que no se’n facin denúncies públiques i tot i que les queixes a col·lectius com la Plataforma per la Llengua no arribin a la trentena en els dos darrers anys. Des d’aquí i sobretot des de les institucions, hem d’animar els catalanoparlants que denunciïn el tracte discriminatori, que no canviïn de llengua i siguin els primers a mostrar-se ferms en la defensa dels seus drets.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF