El cinema i els salvatges (1929)

D’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974), una de les periodistes més brillants d’aquell temps, a Mirador (19-XII-1929). Tenia una sòlida formació musical. Viatgera agosarada, les seves cròniques van esperonar en el jovent intel·lectual d’aquí la fascinació per la Polinèsia. Dona desimbolta, no s’estava d’anomenar salvatges els nadius de les illes del Pacífic.

No tractaré pas de parlar de la importància social del cinema. [...] Les meves apreciacions generals no interessen a ningú, però el que pot interessar és una petita mostra de la influència educativa del film damunt l’esperit primitiu i simple d’un home eixit de la selva verge. Prenguem per mostra una petita illa que tothom coneix de sentir anomenar i descriure: Tahití. Jo he passat alguns anys en aquest paradís polinesi, i he tingut ocasió d’observar l’efecte extraordinari que el cinema ha produït als tahitians. Fa uns dotze anys, segons varen dir-me, que la primera cinta cinematogràfica va arribar a Tahití. L’expectació va ésser gran!. Imagineu-vos (i ho fareu sense esforç) la impressió prodigiosa que les primeres visions de la pantalla produïren als salvatges. Els hi aparegué talment com un miracle. I passada la primera emoció, de fet sobrenatural i prodigiós el cine esdevingué pels tahitians l’única i poderosa necessitat espiritual. (Pocs saben de llegir, la pintura ni la capeixen ni els emociona, la música hauria estat el sol rival del cinema, però la més bella i atraient de totes les harmonies, la que més senten ells, els arribà de Califòrnia al mateix temps que les pel·lícules: la música de jazz! I ara viu intensament lligada a l’espectacle de llurs somnis.) L’anhel més gran d’un indígena és anar veure pel·lícules. Privar-los d’aquest plaer és llevar-los la sola fantasia de llurs modestes existències. Nosaltres hem recollit en el nostre cotxe una velleta que marxava penosament damunt la ruta, a uns vuit quilòmetres lluny de Papeete. Ens digué que anava a veure un film! En els districtes llunyans de la capital no hi queda joventut. ¿Per què treballar allí si els dissabtes no hi ha cine? Les minyones us deixen en sec si no els doneu prou llibertat per a assistir al -per elles- grandiós espectacle. Si teniu un cafè o un restaurant, no compteu pas amb els servents des de les vuit del vespre. És una veritable revolució social! N’he fet poc en dir que el cinema era per a ells la sola necessitat espiritual: he d’afegir que el cinema els ha educat, civilitzat i modernitzat com no ho farien ni ho faran missionistes pedagogs ni germanetes de la Misericòrdia. En cada moviment rítmic de la vida ciutadana trobareu una vibració més o menys subtil, de la influència del cinema. [...] El cinema s’ha filtrat a través de l’ànima ingènua i dúctil del maorí, com l’aigua es filtra per la sorra. Els penetra, els amara, els modifica. [...] D’un conjunt mal paït d’arguments de pel·lícula, n’han fet el patró de llurs vides. [...] Ells s’han tornat a poc a poc mentiders, lladres, irrespectuosos, busca-raons, i han oblidat que en els films això era fet per abnegació i sacrifici. Elles esdevenen coquetes, falses, infidels, a fi d’imitar les heroïnes de pel·lícula, sense pensar que allí es penedeixen o pequen per amor. [...].