15/06/2021

Cinc segons

3 min

Potser ja us n’heu adonat o fins i tot n’heu estat víctimes: acaba de començar aquella època de l’any en què està socialment acceptat comentar l’aspecte dels altres i demanar-los com i quant mengen i si fan gaire esport. L’estiu, o el seu preàmbul, és un dels moments més crítics per la gent que vivim el nostre cos amb tota la complexitat i amb tot el conflicte, aquells que no sempre tenim clar si tenim un cos, si és el cos el qui ens té a nosaltres o si senzillament ens hem d’aprendre a suportar i a gaudir. Per a molta gent, aquests dies són els minuts de descompte de l’atemorida però no per això menys practicada Operació Biquini. Quin sentit té, però, tot això?

L’esmentada Operació reposa sobre una evidència: amb l’estiu arriba la calor. La calor fa que mostrem cuixa i, ai las!, aquí comencen tots els mals. Perquè hi ha cuixes peludes i d’altres amb poc pèl, més enllà de les depilades, n’hi ha de robustes i n’hi ha que són poca cosa més que ossos, pell i tendrum, n’hi ha amb cel·lulitis i amb pell de taronja, n’hi ha amb tatuatges i amb altres tipus de cicatrius i n’hi ha que tenen taques de naixement de la mida d’una mà estesa. I això no només passa amb les cuixes. I què? Quin és el problema, idò? El problema és que la gent n’opina, sobretot si les cuixes o el cos en qüestió són considerats, d’alguna manera, no normatius.

Carregam damunt l’esquena segles de normativització i normalització dels cossos; també del que podem i no podem fer amb ells. En parla Michel Foucault a la seva Història de la sexualitat, en parla Judith Butler a Cossos que importen i en parlen Marta Segarra i Ingrid Guardiola a la seva deliciosa correspondència Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat, en què Segarra esmenta la noció del cos orgullosament tolit. Duim massa anys de control social en forma de mirada i en forma de comentari aparentment innocent encastats a la cervellera, i això ha sedimentat en tòpics no sempre demostrables científicament com per exemple que estar prim és estar més sa, que tenir més greix al cos és sinònim d’un estil de vida poc responsable o que fer un determinat tipus d’esport i amb una freqüència concreta ha de ser, necessàriament, bo per a tothom.

D’uns anys ençà han sortit diverses respostes a aquest plantejament. Hi ha el moviment de la positivitat corporal, per una banda, que vol llegir els cossos no normatius com a cossos bells, i hi ha el de la neutralitat corporal, molt més productiu, que ens convida precisament a deixar de llegir els cossos en clau de bellesa i d’apreciar-los en tot el ventall de possibilitats que ens ofereixen. Vivim gràcies al nostre cos i això ja el fa bellíssim.

Fa temps una amiga em parlava de la norma dels cinc segons: si algú no et demana opinió sobre el seu aspecte, l’únic comentari que hauries de fer-li és sobre allò que es pugui canviar en cinc segons. Un floc de cabells arreveixinat, una etiqueta que ha quedat defora o un jersei posat davant-darrere en serien bons exemples. Pens que amb aquesta norma, i també si la gent es pensàs no cinc segons, sinó cinc minutets bons el que diuen dels cossos dels altres, els estius serien encara millors.

Sebastià Portell és escriptor

stats