Cimera de gesticulacions
Arriba la cimera dels governs espanyol i francès a Montjuïc, Barcelona, tan anunciada com, en el fons, irrellevant des del punt de vista del conflicte entre Catalunya i Espanya. Pedro Sánchez ha volgut presentar-la com una demostració que, amb ell, ha arribat ni més ni menys que la solució al problema catalán, aquell que Ortega y Gasset ja va dir que no es podia solucionar, sinó, com a màxim, conllevar. Però Sánchez vol arribar a les eleccions com el president que passarà a la història per un seguit de coses: una de les principals, ser el líder espanyol que pot tornar tranquil·lament a Catalunya i exhibir-hi poder, una cosa que no pot fer (no tan tranquil·lament, almenys) ni el rei Felip VI. Sánchez aspira fins i tot a guanyar-hi eleccions, a Catalunya: les generals, però també, quan siguin convocades, les eleccions al Parlament. Les enquestes no són gens hostils al PSC d'Illa, i conviden els socialistes a insistir en la idea d'aglutinar el vot espanyolista català entorn de la consigna de passar full del Procés. Sánchez (i la Moncloa, i el PSOE) cerquen subratllar la idea que van repetint a tort i a dret: que, amb ells, la qüestió catalana està resolta –o, com a mínim, pacificada–, mentre que amb el PP era un caos. Sánchez vol vendre la imatge que, quan ell trepitja Barcelona, trepitja territori espanyol, i es fa acompanyar de Macron, europeista i jacobí com ell, per refregar davant de qui convingui la idea d'haver derrotat l'independentisme català. És fals: el Procés, com a període que comença amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i acaba amb l'aplicació del 155, o amb el judici del Procés, o amb la reforma del Codi Penal, o quan cadascú vulgui, sí que és un fet acabat i acomplert. Però el conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya no tan sols està lluny d'acabar-se, sinó que el Procés hi ha afegit un seguit de ferides i de greuges (molts d'ells, encara judicialitzats) que fan que la idea de final li resulti molt llunyana.
L'independentisme, per la seva banda, es mobilitza per donar a entendre, precisament, que no ha estat derrotat, i per fer pinya entorn d'una convocatòria unitària i potent. Segurament hi anirà molta gent, sorprendria que la manifestació no fos un èxit. Tanmateix, torna a ser un moviment reactiu, no fruit de la pròpia iniciativa, sinó a rebuf de la del contrari. I la unitat és tan sols una aparença que es manté per a l'ocasió, però la divisió interna de l'independentisme és segurament més profunda que mai i és, justament, la principal debilitat del moviment.
Així, el govern d'Espanya fingeix un domini de la situació que en realitat no té, mentre que els independentistes intenten mostrar una unitat que no existeix. Per la seva banda, el president Aragonès, en un paper protocol·lari, està en una d'aquestes situacions en què, faci el que faci, no agradarà a ningú. Hi ha qui li demana que, quan sigui amb Sánchez i Macron, desplegui una estelada. Seria, tan sols, una gesticulació més entre les moltes que es faran aquest dijous.
